Crítica a la crítica

Aquest mes la revista Enderrock trau la crítica de tres dels millors treballs publicats per gent del País Valencià. Parle de Sénior i el Cor Brutal, Arthur Caravan i Remigi Palmero. Dels dos primers ja vaig parlar. Del tercer parlaré hui i aprofitaré per tirar per terra els crítics de l'Enderrock. O s'han escoltat els discos una sola vegada o no tenen gust o volen que els valencians ens dediquem en exclusiva a l'ska i la dolçaina perquè quan gent com els tres esmentats trauen discos tan seriosos i grans com els seus me'ls puntuen amb 3, 4 i 3 sobre 5 respectivament. Llàstima que no tinga a mà la puntuació que li posaren als darrers discos de provinents de les grans discogràfiques catalanes o del món del "rotllo". Sort que l'Enderrock no és cap referència en el món de la música i publicacions com Mondosonoro, Rockdeluxe, àdhuc el suplement cultural de El País, Babelia, ja han ficat els discos esmentats on mereixen, ni més, ni menys. Ara em toca fer-ho a mi amb el "Sense comentaris" de Remigi Palmero. Quinze anys de silenci per a traure un disc de veu i guitarra, confesse que de bones a primeres suscita prejudicis. Però quan dus 5 escoltades, atentes o no, et sents com si les cançons t'arribaren del carrer i te les duguera el vent i no el disc compacte que tens ficat. Naturalitat i senzilla que brilla en tots els tems. Que és un disc difícil, ho reconec. Que suposa una agradable satisfacció quan li han agafat el to, també.

1 comentari:

Aurora Mora ha dit...

Els discos que més m'agraden solen ser, precisament, els que necessiten quatre o cinc reproduccions per a envoltar-te amb el desig de més i més...

Per cert, sent no haver dit ni mu entorn a la teua pregunta (molt apropiada, per cert) sobre Bukowski. Tinc amb ell una espècie de relació amor-odi. Amor pels llibres execl·lents que ha escrit (no tots, eh?) i odi per la seua misogínia declarada... No obstant, forma part del grup d'eixos autors maleïts que em provoquen una forta atracció... encara que no sé per què...