Beniatjar en els periòdics de Madrid (1848-1936)

Es diu que els periodistes són els historiadors del present, però si això fóra cert la història estaria únicament conformada per fets extraordinaris com els que podran llegir a continuació. Allò més noticiable és allò que menys sol passar i, per tant, quan la selecció es correspon amb els temes dels quals es van fer ressò un grapat de diaris de Madrid, trobarem esdeviments sorprenents, quan no corprenedors, afectaren o no l’esdevenir de Beniatjar. Hem dividit l’article en dos períodes de temps per amenitzar la lectura. La primera part ocupa la segona meitat del huit-cents; la segona, deu anys abans de la Guerra Civil. El que llegiran és una enumeració de fets superficial i susceptible de contrastar i investigar en els arxius existents; estan advertits!

Com que estem en festes, han de saber que el 27 d’agost de 1863 es va produir un incendi a Montaverner en explotar «los cohetes y fuegos artificiales que estaban preparados en casa del polvorista con destino á las fiestas de Beniatjar». El foc «causó daños de consideracion en algunos edificios, sin que por fortuna sufrieran las personas». I després de començar pel castell, viatgem fins a la referència més antiga a Beniatjar de l’hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional de España.

El Gatet, el regidor assassinat, la gran nevada i el tren que no va ser

La referència més antiga a Beniatjar és del 31 d’agost de 1848 quan «el bandido Gatet se presentó en las inmediaciones de Beniatjar y se llevó preso á José [Ramón] Cortell, soltándolo después sin duda por algún rescate» , segons el capità comandant de les partides de persecució de malfactors a la Vall d’Albaida. L’any següent jutjaven el Gatet i el condemnaven a 20 anys pels fets de Beniatjar i 12 pel robatori frustrat al presbíter de Cocentaina que, sumats als 40 per un robatori a l’Olleria, elevaven la pena a 72 anys de cadena. El sorprenent és que les víctimes «han elevado á S. M. una esposicion pidiendo se sirva concederle la gracia del indulto» segons destaquen 6 diaris de Madrid. El bandolerisme seguirà d’actualitat a la fi del XIX:

el teniente jefe de la línea de Albaida, D. Ramón Escobar, con fuerzas á sus órdenes y el sargento comandante del puesto de Puebla de Rugat, D. León Torres con algunos guardias, hace algunos días están en continua persecución, sin descansar de noche ni de día, de la expresada partida de bandoleros á fin de lograr su extinción, llevando de este modo la tranquilidad á los pueblos de Castellón y Puebla de Rugat, Ráfol, Otos, Beniatjar y pueblos lindantes. 

Beniatjar tampoc és alié a la convulsa situació política de l’època. Amb motiu de la Revolució de 1868 o La Gloriosa que va destronar la reina Isabel II per a iniciar l’anomenat sexenni democràtic, les juventuts liberals de Beniatjar s’adreçaven al govern «felicitándole por las enérgicas medidas tomadas contra los que se presenten en cuadrillas de facciosos ofreciéndose al mismo tiempo para perseguir a los enemigos de la libertad»  en referència als carlins que actuaven a banda i banda del Benicadell a les ordres del gaianer Jaime Vicente Pérez, detingut en agost de 1869 amb part del clergat de Benigànim i el rector de Castelló. El de Salem, un dels capitostos, va fugir a temps. En agost de 1874 també fugiria el rector de Beniatjar: «á causa de algunas amenazas de que habia sido objeto, y se ha refugiado en el pueblo de Beniganim». 

Beniatjar tampoc escapa a la violència de l’època. El 10 d’agost de 1872 van assassinar el regidor Francisco Albors sense que se’n trobara el culpable amb la qual cosa, assenyala el demòcrata La Discusión, «Esa “ignorancia” puede contribuir á fomentar el crimen, y saquen los lectores las consecuencias». El republicà federal La Igualdad denuncia que «los españoles no inspiran tanto interés como ciertos estranjeros, aun cuando sean víctimas del puñal asesino» i el catòlic monàrquic La Regeneración lamenta «una impotencia judicial no conocida en ningún país culto». Tots els comentaris apareixen el 22 d’agost de 1872 i és que el crim de Francisco Albors se suma al de dos forasters a Llosa de Camatxo (la Marina Alta) i un altre a Russafa (València) per la qual cosa, i en vista de l’ampli espectre de rebuig que suscita en diaris de tota ideologia, no sembla a priori un crim polític.

Com hem vist, si algú sospitava que érem un poble aïllat de la resta d’Estat, s’equivoca. En tot cas, podíem haver estat millor comunicats d’haver-se fet realitat el projecte que anunciava el 2 d’abril de 1882 la Gaceta de los caminos de hierro que, en fer-se ressò dels avanços en els estudis de la línia de tren Xàtiva-Alcoi, informa que «se hallan ya ultimados en el trozo de Játiva á Bellús, y se han principiado desde este último pueblo hasta la Sierra de Benicadell, dirigiéndolos por Beniganim, Puebla de Rugat, Castellón y Beniatjar». Finalment, la línia es va desviar per la Pobla cap a Montaverner.

Si s’haguera realitzat, potser haguérem mantingut els 667 habitants que hi havia en 1880 i els dos forns, dos molins, dues carnisseries, una almàssera, obrer, fuster, cirurgià, teixidor i metge segons l’Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración. El que no haguérem evitat és la gran nevada de 1885. Segons El Correo Militar del 24 de gener, no se’n veia una així des de 1829. Tant a Beniatjar com a la resta de pobles situats als peus del Benicadell es van inutilizar dues-centes cases, per  la qual cosa «quizás las practicas religiosas más gratas á la Providencia, sean las prácticas de la Caridad, proporcionando á los necesitados pan, combustible y aún mejor el jornal». L’autor de l’article, Antonio Frean, apuntarà que 

lo de Albaida y Beniatjar no fué debido al agua solamente. ¿Cómo se comprende que las lluvias y las corrientes hayan inutilizado centenares de casas en pocos momentos y como nunca ha sucedido? Lo recordamos, por considerar á las familias de esos pueblos, tanto más dignas de protección, cuanto qne ni siquiera han sabido llorar conforme á lo que han sufrido.

No ens ha d’estranyar que en 1885 siguen 555 els habitants, una xifra que es manté en 1899 quan l’Anuario-Almanaque adés esmentat conta sobre Beniatjar que «su principal comercio consiste en el tráfico de cereales y que produce aceite y vino», consta com a mestre Santiago Ballester i afegeix que l’estació de tren més pròxima és Xàtiva. Llàstima, perquè vam estar a punt de tindre’n.

Deu anys dignes d’El Caso

El 8 i el 9 de setembre de 1926, La Voz i El Sol, respectivament, recullen que «En el pueblo de Beniatjar se suicidó disparándose un tiro en la cabeza el vecino Modesto Bastell Catalán, de sesenta y cinco años, que padecía una enfermedad crónica». No és l’únic fet luctuós relacionat amb les armes de foc ja que el 29 i el 30 d’agost de 1929 El Heraldo i La Libertad informen que «A un somatenista  se le revienta un cañón de la escopeta y resulta gravemente herido». Santiago Gómez, de quaranta-tres anys, va disparar una alimanya que li havia eixit al camí amb tanta mala sort que li va rebentar el canó esquerre «resultando con graves lesiones en la cara, y tan graves en la mano que ha sido indispensable amputársela».

Sense cap dubte, però, la desgràcia més terrible la trobem en La Época del 5 de març de 1936 amb 

el entierro del matrimonio Francisco Grau y su esposa Mercedes, de ochenta y dos y setenta y nueve años, respectivamente, los cuales vivían en compañía de una sobrina suya, de cincuenta y dos años, soltera. Esta salió a dar un paseo al campo, y cuando estaba de regreso encontró unos hongos en el tronco de una higuera, arrancándolos y llevándoselos a casa para comer. Los preparó para cenar, y una hora después de haberlos ingerido estaban los tres en la agonía por intoxicación. Aunque se les prestaron todos los auxilios necesarios, el matrimonio era cadáver pocas horas después, y su sobrina se encuentra en gravísimo estado, temiénclose de un momento a otro que fallezca también.

Per a no acabar amb mal gust de boca, contarem que a la fi d’abril de 1929 va visitar Beniatjar el governador per a descobrir les làpides dels carrers dedicats a la Reina Cristina i al beat Joan de Ribera. O que el 4 d’abril de 1936 el ministre d’instrucció pública va atorgar a l’Ajuntament de Beniatjar 10.000 pessetes, la meitat de la subvenció «para construir directamente un edificio con destino a dos escuelas unitarias». Amb quins carrers actuals es corresponien els de la reina Cristina i el del beat Joan de Ribera no ho sabem, com tampoc què es va fer de les lloses commemoratives; probablement no van sobreviure a la guerra. El que sí que va prosseguir va ser la construcció de l’edifici de l’escola, el mateix que huitanta anys després segueix en peu.