D’orgues mal parats

Simon Vouet (1626)

L’actual patrona de la música ho és a causa d’una mala traducció de les Actes de santa Cecília, una obra anònima llatina del segle V. En concret, la següent antífona:

Venit dies in quo thalamus collacatus est, et, canentibus organis, il·la in corde suo soli Domino decantabat: Fiat Domine cor meum et corpus meus inmaculatum et non confundar . 

Organis, plural d’organum, significa «instruments musicals», però en lloc de traduir que «mentre sonaven instruments musicals ella cantava al seu únic Senyor en el cor» es va inferir que «ella cantava i s’acompanyava d’un orgue» amb el que esdevindria patrona de la música i se la representaria amb un orgue de coll.

El parent més llunya de l’orgue de coll és l’hydraulis que Ctesibi va construir el 246 a.C. a Alexandria. Conegut pels romans, l’església catòlica adoptaria l’orgue en l’acompanyament de les cerimònies religioses des del segle VII. El que no existia en l’època de Cecília de Roma era el de coll, aparegut en el XII, popularitzat en els següents segles i desaparegut en el XVI per l’aparició de nous tipus d’orgue.

Això pel que fa l’aspecte iconogràfic. Es podria adduir que, per al cas, fa el mateix que fora un orgue o uns instruments musicals. I així seria, si no fóra perquè els còdex més antics no deien canentibus organos, sinó candentibus organos per la qual cosa, amb organos no es referirien als instruments musicals sinó als de tortura. Així que «entre instruments candents, cantava al seu únic Senyor en el seu cor» pel que es dedueix que l’antífona no es refereix a les noces sinó al martiri.

Per això, des del segle XV, se la considera patrona de la música i se la representa amb l’extint orgue de coll que no haguera pogut escoltar, ni tocar, en la seua època. La petjada gòtica perdura en la festa que celebrem i en el nom de nombroses institucions consagrades a la música. Però no només Cecília de Roma perviu. A Alcoi està el Centre Instructiu Musical Apol·lo, «la lira» dóna nom a unes quantes bandes i la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana lliura anualment els premis Euterpe; i també entre nosaltres, fa no res vam interpretar Aulos, del nostre director Joan Alborch.

Euterpe

Molt abans de la romana Cecília, la relació entre música i divinitat era estreta i, fins i tot, motiu de certàmens, com llegireu després. Però anem a pams. Entre les nous muses inspiradores de l’escriptura i de la música, Euterpe  era la protectora de l’art de tocar la flauta, pel que el seu atribut és l’aulos  que alguns consideren d’invenció seua, encara que la majoria dels experts l’atribueixen a Atenea arran del mite del duel entre Màrsies i Apol·lo.

El que no es discuteix és que Pan va inventar la flauta Siringa. El faune assetjava la nimfa Siringa que, perseguida, es va tirar al riu i va demanar auxili a les seues germanes que la van convertir en canyar. Pan, en arribar, només va poder abraçar les canyes. Mogudes pel vent, la seua remor va satisfer el faune i va crear l’instrument musical en record de la nimfa.

Pel que fa a l’aulos, és l’avantpassat de l’oboè. Fabricat amb canya, estava compost per dos tubs i dotat d'una inxa. El van tocar grecs, fenicis, ibers i romans, que el coneixien per «tíbia». Atenea l’havia tocat a la perfecció. Ho demostrava en un banquet quan Hera i Afrodita se li van burlar perquè quan tocava, se li deformava la cara. Farta d’elles, Atenea va marxar al bosc de Frígia. En contemplar-se en l’aigua del riu mentre tocava, en veure que se li omplien les galtes d’aire, va maleir l’aulos i el va llançar. 

El va recollir el sàtir Màrsies. Ni tan sols va caldre que bufara perquè, recordant la música d’Atenea, l’aulos va tocar sol. De Frígia a Cíbele, Màrsies va meravellar els que l’escoltaven. Deien que ni Apol·lo tocava millor la seua lira. Màrsies, convençut, va reptar el déu a un concurs amb les Muses i el rei Mides  de jurat. El premi consistia a castigar el perdedor. 

Van tocar tan bé els dos que el jurat no podia declarar un vencedor, així que Apol·lo, sense deixar de tocar, va girar la lira cap per avall i va reptar Màrsies a fer el mateix amb l’aulos. Com era d’esperar, no el va poder imitar. Tampoc va poder tocar i cantar alhora com Apol·lo, a qui les Muses van declarar vencedor. Als oïts de Mides però, el resultat era injust. Va protestar, però Apol·lo li va fer créixer unes orelles d’ase que van desanimar el seu esperit crític musical. 

Cima da Conegliano (1507-1509)

A Màrsies, per haver desafiat un Déu, Apol·lo el va penjar d’un pi, el va espellar viu i va exhibir la seua pell en una cova. Al germà, com que no tocava tan bé, li va perdonar la vida. Nimfes i sàtirs, desconhortats, van plorar tan amargament que de les llàgrimes van formar el riu Màrsies. I Apol·lo, penedit pel càstig excessiu, va trencar la lira. 

Tot plegat, podríem concloure que els instruments de vent enlletgeixen les dones i són tan inferiors als de corda que sols els que els toquen malament mereixen viure. Una consideració que, mutatis mutandis, persisteix quan es considera les bandes inferiors a les orquestres. Del que no es parla és de la percussió. O sí, potser es referien a ella amb els candentibus organos que va sentir Cecília de Roma en el moment del martiri.