No sé si sabes...

Que les galletes de La Caza Azul espere no provar-les mai i que les ballem moltes vegades més. Com tots aquells amb què em vaig retrobar i que també adoren el grup de Guille Milkyway davant la incomprensió de la resta. Com tots aquelles escèptics que consideren La Casa Azul el Walt Disney de l'indie. Res més lluny de la realitat. Aquelles músiques tan alegres s'acompanyen d'unes lletres que si les analitzes t'adones de la gran ironia que suposa cantar amb alegria els desenganys, la soledat o la desesperació. Un exercici d'alliberament coreogràfic després de Megaphone ou la mort, que qualsevol dia encapçalaran un cartell com aquest; l'enorme, com el seu metre noranta, Sr. Chinarro; o Love of Lesbian, tot i el seu final massa freake pel meu gust. Vam moure cordes vocals i muscles fins que Guille Milkyway i els seus músics virtuals ens van convidar a la revolució sexual i a què no deixem mai de berenar galletes perquè la cançó siga sols això, una cançó. Us deixe el vídeo que un assistent ha penjat d'un tros del concert. Al cantant no se l'escolta: ens sabíem quasi totes les cançons!