#10YearsChallenge

Internet ha esdevingut un traster personal enorme. L'altre dia, no sé per què, hi vaig trobar este blog. I sense saber tampoc el perquè, deu anys després el reobric de nou. Em fa tanta vergonya llegir algunes d'aquelles coses, com pensar que les que ara escric estan destinades també a avergonyir-me en uns anys. En tot cas, diuen com era: políticament més radical, vitalment menys convencional. Aspirava a escriure novel·la i he publicat dos llibres de poesia. Era quasi purista de la llengua i la seua sagrada unitat i m'he convertit en acèrrim dialectalista. Treballava en allò que m'estimula i, contra pronòstic i després d'un parèntesi de set anys, ho torne a fer. Em resistia a ser professor d'institut i sols m'he enfrontat a una trentena d'adolescent un parell de voltes i per a explicar-los que entenc que és la poesia. Tenia una carrera i cap idioma estranger i he afegit un màster en literatura comparada i un B1 de francés. No aspirava a contribuir en la demografia i tinc un fill. La paternitat m'ha portat records terribles de la infància que la memòria -que és selectiva perquè puguem sobreviure-que m'han costat de pair i superar.  I la mateixa parella que aleshores i que estes paraules servisquen d'homenatge a la seua santa paciència. Sóc quasi el mateix; si de cas he perdut vehemència ideològica i he guanyat alguns quilos (de pes). He viscut en cinc cases i tres ciutats diferents. He canviat de cotxe dos voltes. I sols m'apenedisc del mateix que aleshores: no haver anat d'Erasmus.

Els reptes virals són parides. Les cançons, reals.