Professors... o mercenaris?

En els darrers temps, sempre que pregunte als estudiants d'oposicions per a secundària o primària perquè ho fan -sobretot aquells que han estudiat carreres on les eixides professionals no tenen a veure amb l'ensenyament- em parlen del sou, les pagues extra i les vacances. No fan tants anys et deien que volien ensenyar. Tenien vocació i se'ls notava. Ara no: ho fan per diners i en presumeixen. Hi ha moltes causes: des de la pressió social per un bon sou -amb independència que t'agrade o no la feina- a la crisi que viuen molts sectors econòmics. Però la pregunta no és tant què ha passat sinó què passarà. Si a molts dels mestres i professors de hui en dia, amb feina per a tota la vida, l'únic que els motiva són les condicions laborals i no la responsabilitat, què serà dels alumnes que passen per les seues mans? Això per no parlar de la seua preparació, cultura i coneixements. Com és possible que donen la carrera a gent que comet faltes d'ortografia greus o que no mostra cap voluntat de reciclatge? La resposta dintre d'uns anys, però em sembla que una feina segura per a tota la vida l'únic que garantitza és el fracàs, en aquest cas, escolar.

2 comentaris:

Llima Llimona ha dit...

És curiós però jo també ho he pensat, no tant quan he preguntat a gent sinó observant als meus propis professors. La falta de ganes sovint és un dels majors problemes que existeix, i no només a l'àmbit de la docència. Potser conegues aquest fragment de Kundera:

-Creo que el grado de aburrimiento, si pudiera medirse, es hoy más elevado que antes. Porque las profesiones de antes, al menos la mayoría, eran impensables sin una apasionada dedicación: los campesinos enamorados de su tierra; mi abuelo, el mago de las hermosas mesas; los zapateros que conocían de memoria los pies de los vecinos del pueblo; los guardabosques; los jardineros; supongo que incluso los soldados mataban entonces con pasión. El sentido de la vida no era un interrogante, formaba parte de ellos, de un modo natural, en sus talleres, en sus campos. Cada profesión había creado su propia mentalidad, su propia manera de ser. Un médico no pensaba como un campesino, un militar se comportaba de un modo distinto a un maestro. Hoy somos todos iguales, todos unidos por la común indiferencia hacia nuestro trabajo. Esta indiferencia ha pasado a ser pasión. La única gran pasión colectiva de nuestro tiempo.

Beset

Corpi ha dit...

Interessant i tremenda reflexió. Tan tremenda que fa por. Tanta por que tens tota la raó. Por em fan els meus fills que estan ara en eixa edat, i que, de segur, patiran algun d'eixos professors desmotivats per a la feina, que no per a parar la mà.