Digue-me que tot açò serà per a bé

Hui ha estat un d'aquells dies que no es viuen, es pateixen. Deu dies després que em donaren la clau del pis nou, continue la mudança sense ascensor. El que era una alegria (passe d'un 1er a un 5é i guanye plaça de garatge), ha esdevingut una tortura i, tot s'ha de dir, un sa exercici físic i mental (mai sé on tinc açò o allò perquè, ara com ara, visc en dues cases). El garatge, per cert, no l'he estrenat. Ho faré esta nit després que aquest matí m'haja trobat el cotxe sense els intermitents de la porta. Me'ls han furtat amb professionalitat mecànica. S'ha endut vidre i làmpara, però no m'han fet una trista ratllada ni s'han deixat cap clau fora del lloc. No s'han endut l'antena, ni la ràdio, ni res més. Sols els intermitents. I quan ficava cinta aïllant als cables perquè no facen contacte amb la carrosseria, m'he enganxat el suéter en un ferro i l'he esgarrat. A tot açò, els de l'IVVSA (el pis és VPO) no m'han dit quan engegaran l'ascensor (fins aleshores no tindré electrodomèstics), quan funcionarà l'antena comunitària (ara com ara sols es veuen les televisions "valencianes"), i quan eixirà aigua calenta. Duc així deu dies. Que algú em diga, per favor, que tot açò serà per a millor. Que em fa més fort ja ho sé. Les òsties endureixen la cara.