La bústia plena

M'agrada que la gent em conte coses. Que em diga com els va la vida. Sobretot els que estan lluny. Per això, potser, em vaig obrir el blog. Perquè pugueren saber què és de mi, si els abelleix. Per això, quan entre en qualsevol dels cinc comptes de correu electrònic que tinc i veig, en cadascun, 4 o 5 missatges nous, m'emocione. Fins que els òbric i comprove que tot és propaganda. Que Acuarela Records, Mushroom Pillow, la revista Time, les Inrockuptibles, la Mondosonoro, Periodista Digital, la Vanguardia, etcètera, no quedarien mai amb mi per a sopar o beure's una botella de vi. Quan rebem més correus de propaganda que de persones, alguna cosa va mal: m'hauré de mirar alguna cosa més que el filtre antispam.

1 comentari:

Aurora Mora ha dit...

Supose que això ens passa a totes... Jo només tinc un compte de correu, però és suficient per sentir el mateix que tu cada dia. Entre les alertes de google, les newsletters de la Associació de Ciència Política, dels netlabels, de PutoPP, etc., etc., cada dia m'arriben un fum de correus però poques són les vegades en les què algú m'escriu dient-me com li va la vida o recordant-se de mi. I sí, és una puta merda. Crec que és un bon símptoma dels temps en els que vivim. I si hi ha poca comunicació virtual, el cert és que dia rere dia hi ha menys comunicació real. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig veure quatre adolescents en un banc, cadascú amb els seus cascos, sense dir-se absolutament res, i vaig pensar que de segur, en arribar a sa casa i encendre la pantalla de l'ordinador, parlarien a través del messenger o del facebook. En fi...