Fuita estel·lar

Tot va començar quan les soles de plom van quedar enganxades al terra. Les sabates li van caure quan començava la pujada, però li va restar importància: sense camí, no les necessitava. Per poc no impacten en les orononetes que emigraven. Amb la pèrdua de gana s'escaparen uns quants quilos i li caigueren els pantalons sobre uns fils d'estendre mentre el solt que portava s'escampava en la terrassa davant l'atònita veïna que comprovava que li vindrien bons al seu marit i recollia la quincalla. Amb la velocitat, es soltaren els botons de la camisa que aguantava per les mànigues, però com volava com qui nada, es va soltar i va acabar en el parabrisa de la nau d'un astronauta. A la fi, durant uns segons, va assolir la ingravidesa que cercava, fins que la pressió va escampar les partícules del seu cos sobre el negre de l'univers i va transformar l'home en una pintura abstracta que el fred incondicional va guarir fins que l'astronauta va captar la instantània.