Xina

És la meua nova gata. Té un anyet, està esterilitzada i l'hem adoptada. De moment encara s'està trobant a casa; massa quilòmetres, massa gent i massa coses noves per un sol dia. A mi m'haguera agradat posar-li Maig, però ja duia nom. Feia tres mesos que Issi no apareixia per casa, va desaparèixer en una de les seues aventures reproductives a la que ja ens tenia acostumats. No tornarà, però el gat va viure plenament la seua existència; menjar, follar i dormir. Em pregunte perquè en lloc de Xina els seus anteriors propietaris no li van posar Mao, el líder xinés de la Llarga Marxa que setanta anys després veurà coronada la seua lluita per la torxa del capitalisme olímpic. O Mahou, que sona a cervesa, però també és un nom ben felí.

3 comentaris:

Fakhfakhina ha dit...

Si fora tu jo li llevaria el nom d'Issis, sona massa a terra del desert i a calor egípcia. Dis-li gat, o gata, les coses pel seu nom.

Posa "pommed" que sols és una clau de pas per complir amb una petita regla capitalista de prevenció anti-spam que posa el google/blogger.

Weno, per extensió també et deuen caure les paraules, i per analogia deus dir-te com el meu company de pis, no Març? Va... Posa't Mao, o Creucamp, que sona galà i sols val 0'50€.

Apa!

El descrèdit ha dit...

Issi, no Issis, era el nom del meu gat i no per la incontinència poètica que suposes sinó per raons més terrenals: el vam trobar el dia de Sant Isidre, patró dels llauradors espanyols -com bé sabràs el dels llauradors valencians eren els Sants de la Pedra que hauríem de reivindicar perquè els restituïsquen d'allà on els van substituir per Sant Isidre. A la nova gata li diuen Maig. Més enllà d'especulacions sobre la meua identitat, la desvetllaré quan em vinga en gana. De moment sols sóc i vull ser un gat negre que mira fixe als ulls.

Fakhfakhina ha dit...

A la Pobla, o si es vol, a Vilanova de Rugat, hi han encara eixos Sants, i es fan unes festes en honor a ells tots els estius. Hi ha també un important dèficit fiscal i massa tonteria amb l'esglèsia.

M'ha semblat molt colpidora la imatge d'en Pommed amb eixos ulls tan grocs; amb certa força poètica (que m'agrada més que la foto).

Respecte a l'asseveració identificatòria que en feia, no m'ho tinga en compte senyor Creucamp, sols era una petita broma sense ànim d'ofendre.

Continuaré passant-me per ací, si li va bé, per constatar que continua amb eixe estil raspós tan digne que li posa als textos. M'agrada.