Natura morta


Hi ha caps de setmana tan bells com aquesta imatge. Em direu que és de mal gust; de pitjor gust és que l'hagen mort. Recordeu-lo cada cop que us el mengeu en la paella, al ajillo o amb all i oli, que el fan molt bo en un bar d'Alcosser. Hui m'ha contat un company de treball que quan era menut en sa casa en tenien uns quants, però el semental vivia en una gàbia redona on li entraven les femelles que violava sense compassió, tres o quatre vegades, fins que s'asseguraven que es quedava prenyada. M'ha sobtat perquè sempre havia pensat que es reproduïen amb molta facilitat, fins i tot està aquella expressió "follar com a conills". En tot cas, no els mateu, per l'amor de Déu. I si ho feu, no us queixeu d'aquesta imatge: això no és menjar, és un cadàver. Enteneu la diferència?

4 comentaris:

Escèptica ha dit...

Almenys per a tu ha estat només el cap de setmana. Mira'm a mi: malalta també de cara al pont. Però bé: això ja sol passar, no? A poc a poc: tota pedra fa paret. Ànims.

banyerí ha dit...

jo n'he matat moltíssims, de conills. des de ben menut i fins fa poc ajudava la iaia en este quefer culinari inevitable si n'hi havia paella, arròs caldós, etc.
i quan dic 'matar' és llevar-li la vida, arrancar-li la pell, obrir la panxa i traure els budells i separar allò que aprofita.
pensat en fred és cruel, però a força de practicar el ritual t'aveses i fins i tot ara ho trobe a faltar, més que res per la presència de la iaia.
salut!!

El descrèdit ha dit...

T'hauràs quedat a gust, eh? Perquè la meua àvia ja no pela gallines, que això sí que ho he vist. I també he vist a ma mare com despullava un conill, però la part dels budells em sembla una mica Gore.

PD: Ànims, Escèptica, tu pots! Com va la comparació entre Boris Vian i Quim Monzó?

kirikú ha dit...

Pos en el meu cas era ma mare la que matava els conills, i a més la pobra havia d'aguantar la indignació foribunda de la seua prole davant de tanta crueldat. A ella no li agradava gens ni miqueta fer eixe paper i sempre ens deia el mateix: "molt de protestar però després sí que vos agrada menjar-vos la carn".

Ara ma mare ja no està entre nosaltres, ha passat el temps i ni imaginar-me puc als meus fills contemplant una escena d'eixes. Sense anar més lluny, l'altre dia el meu major es va posar a plorar quan, menjant-se una poca sèpia per a sopar, es va adonar que era un animalet i que algú l'havia d'haver matat per a que nosaltres ara ens el menjàrem.

Jo estic segura que si els haguérem de matar nosaltres hi hauria més gent vegetariana en el món, no creus?. I la veritat és que no passaria res, perquè de fet, segons els especialistes en nutrició, les persones podem passar amb ben poqueta proteïna animal. I és que els humans en "estat natural" no eren caçadors, menjaven molt poqueta carn i aquesta sempre provenia d'animals ja morts. És veritat, eren vegetarians i un poquet carronyers.

A tot açó dir que a mi m'encisa el pernil.

Ah! que se m'oblidava el motiu del meu comentari: ta tia ja té l'Experiència Gratificant de Sénior, quan la veges li'l demanes.

Ale, a disfrutar!