La involució de l'espècie

L'autèntic sentit de la parella no és altre que el simulacre d'una comunicació. Ignasi Mora, "Finale".

Merxe es menjava a bocades les tapes i el fum que expulsava Çalek mentre fumava i pensava en l'evolució humana i en com, és preferible que caigues en gràcia a que et faces mal pel bac. Çalek sabia que Merxe aconseguiria tot allò que li demanara al seu pare. Ell, en canvi, invertiria en un autobús de futurs. Un autocar on pujarien tots aquells sense destí; els que abandonaven i els que estaven abandonats; els que es drogaven per primera vegada i els que es penedien; els que es manifestaven i els inexistents. Un autobús farcit de bones intencions, malgrat tot. Com les fosses abissals on esperen la seua oportunitat les criatures prostrades que hi habiten. Tots havíem estat algun cop membranes amb llumenetes. Ara però, el tronc de l'arbre li deia, gràcies al llenguatge de la saba, que només restaven calamars gegants al fons del mar o que, almenys, s'havien apoderat de l'espai necessari perquè desplegaren les potes mentre sumaven tentacles.

Merxe preferia els testicles per sobre de totes les parts del cos que la completaven. Vestia botes de canya alta i engolia, sense mastegall, els trossos de sípia arrebossada i de calamar romà encara calents que el cambrer havia dut de la fregidora a la taula. Un pedaç de paper de cuina al cul del plat absorbia tot l'oli. Menjava i li engreixaven les cuixes, redéu, quines cuixes tenia! Unes cuixes que sobreeixien per l'entrada a les botes de canya. Quan Çalek li les llevava, reparava en la marca roja que li deixaven a la carn.

Ara però, parlaven de calamars. Cantars del fons del mar, que calamarsava el poeta, octòpodes que es desplaçarien a botets durant milers d'anys fins que estabilitzaren els passos. Els cangurs però, no han progressat gens en aquest aspecte. Quan caminen com ara ho fem nosaltres, seran amos i senyors del planeta i nosaltres engegarem l'etremónorc de l'espècie. Ben segur que influirà la pèrdua en dos terços de la capacitat espermàtica entre els homes per cada generació que passa i l'atròfia del seu òrgan sexual. També tenen culpa les dones, la seua llet conté desenes de toxines artificials, begudes o ingerides, i la menstruació els arriba molt abans. El procés d'extinció humana s'ha engegat i serà imparable. Faran cartes i cromos de nosaltres i els cangurets ens rifaran. Amb sàpiens sàpiens sàpiens i amb els erectus de sexe lliure que buidaven quan els calia, sense efectes. Un erectus renta estris a la vora del riu; mare m'he deixat les espardenyes; i aplega ell; si són les espardenyes; i se li tira al damunt amb l'amabilitat dels salvatges; ignorem el Petrarca, ignorem moltes coses; que els permet la pràctica de la primera còpula humana. Quina postura acomodaren la parella prehumana que va originar l'espècie? Com s'ho muntaven al mecanoscrit del segon origen?

Amb les referències a Vicent Andrés Estellés i Manuel de Pedrolo, Merxe iniciava una conversa literària. Ella diu que som un bloc de marbre. Aquesta és tota la nostra creativitat. És quan ens piquem nosaltres mateix que, a mesura que ho fem, que creem, que escrivim, que pintem, que cuinem, que muntem, que modelem, trenquem escames i descobrim el contorn veritable de l'estil, de l'ànima que crea, i ens crea. Çalek li pregunta en quin punt es troba ella. Evidencia que pensa que li sobra cansalada sota la cotna. Ella li confirma que manca temps perquè es veja la seua figura, ara hiperbòlica. També diu que els clàssics són avorrits; la literatura ha millorat tant en dos mil anys d'història que no l'interessen aquells esborranys primitius. Gargots, eren tot gargots. En canvi, el cinema havia empitjorat amb el temps. El cinema sonor l'havia aniquilat. Es va perdre la possibilitat d'un llenguatge propi i va acabar en les arpes, desafinades, de la novel·la i el teatre.

El contrabaix d'un músic ofereix un respir. Çalek descansa, no li interessa el somni d'una rica i consentida. I li agraden més les botes que les cames; l'escot que el que amaga i mostra a parts quasi simètriques amb epicentre al mugró. Ell és un home, en certa manera, erectus; no és encara com les pedres ben robades pel riu de la societat i els modals. Ella és una petxina entre tant de cudol de classe C. La ce, l'ela i la ka la duia ja al nom: Çalek. Çalek... Çalek... recordava una cançó d'Albert Pla. Aquella en que estaven en una terrasseta de bar un fosc migdia i feien l'amor a la segona estrofa i a la darrera passaven una lluna de pol·len que fumarien junts quan es casaren.

Encara s'estranya que s'haguera interessat per un magrebí com ell, tot i que carregat de somnis en la motxilla, com cantava Arròs Caldós. La dolçaina li va obrir les portes de la integració en aquell país de pólvora kitsch, de nina de plàstic amb el vestit regional a sobre del televisor. De façanes de cases entaulellades. De jardins grans i fortunes privades que ostenten les misèries col·lectives i els minsos parcs públics. Un poble que ni reacciona ni es redimeix, però et dóna el vist i plau per aquella dolçaina antiga que havia passat de mans a mans pels primogènits de la seua família des dels temps de l'Oranesat. L'havia apresa allà, com els seus pares dels seus avis i els seus avis d'aquells bons valencians que un dia apostaren pel Nord d'Àfrica i s'establiren amb la llengua i la seua música. A unes hores de navegació de la terra dels anonimats, de la lluna minvant mediterrània. A Orà.

Merxe havia escoltat a la televisió un actor porno que deia que follava, però que li pagaven per follar i quan es dutxava després del treball se sentia com el que ha anat de putes. El porno, reflexionava Merxe, es va acabar amb la invenció del vídeo perquè els espectadors forwardejaven ràpid a la recerca de les escenes de sexe i el guió perdia tot el sentit. L'argument no importava; per això, considerava la pornografia el millor representant de la contemporaneïtat. Çalek aportava la dolçaina que caigué en gràcia, en una cercavila de Falles, a la que més pintava de la comissió. Al principi els va ajuntar el vici per la neu. Aspiraven fins que acabaren al llit d'un hospital per sobredosi. Ella li'l presentà als pares perquè la culpa fóra repartida. També l'havia deixada en estat de gràcia: ben prenyada. A l'endemà viurien junts.