La telefonada
Mon pare ha patit un accident laboral. Haguera pogut fer la pell, però la caiguda de quatre metres des del bastiment li ha destrossat el calcani -"l'os del tars que, en l'home, forma el taló el peu" segons el diccionari de l'IEC. L'han dut a Urgències on esperava immòbil en una llitera a què se l'endugueren a l'hospital on l'operaran. A banda del calcani, s'ha magolat cada part del seu cos que ha topat amb un obstacle durant la caiguda lliure i li faran tot tipus de proves. I haurà de resistir a pèl perquè és al·lèrgic al metamizol (Nolotil). Ha fallat el puntal que sostenia el bastiment i a mi m'ha fallat el que em sostenia l'existència. No s'ha matat de miracle. Als 59 anys i treballant. No els haurien de jubilar als 60, als obrers? No haurien de treballar lligats amb arnés? No haguera pogut canviar de manera tràgica la meua vida a partir d'una simple telefonada, la de ma mare quan acabava d'eixir de la feina? Gràcies a Déu, no. Malgrat les insuficients inspeccions laborals, no l'he perdut. Els sindicats ni tan sols s'hi aproparan al que haguera estat l'escenari d'un crim: sols s'hi apropen quan hi ha víctimes (mortals).
Comentaris
Salutacions.
Res, Marc: sort que hi ha hagut sort. I els ànims no t'han de faltar, que ara ets tu la seus força.
Que vaja el millor i el més aviat possible.
Lluís M. Segrelles
Una abraçada