Llig el teu diari

Dissabte, Público complia un any. Des d'aleshores estic entre els pocs més de 72.000 lectors amb què compta. Però no us amoïneu -o sí-; un diari no viu tant de la venda d'exemplars com de la publicitat. En la carrera em van ensenyar que la millor manera de conèixer a quin públic s'adreça un diari i la seua ideologia és l'anàlisi dels seus anunciats. Per què? Perquè no solen mossegar la mà que els dóna de menjar. Si a El Corte Inglés no el critica cap mitjà no és pel tracte exemplar als seus treballadors sinó perquè s'anuncia en quasi tots els mass-media. Com Telefónica, que una temporada va retirar la propaganda de El Mundo perquè no deixaven de traure-li els draps bruts. Público, per desgràcia, no duu massa publicitat, però dissabte en l'especial per l'aniversari duia quasi totes les pàgines imparell, les que més es veuen. I què vaig trobar? Totes les comunitats autònomes on governa el PSOE, a excepció de Catalunya. I sols una del PP, Navarra, on els seus socis d'UPN sembla que van a la seua. Dues caixes d'estalvis andaluses. Dos anuncis del govern espanyol. Iberdrola, Gas Natual, la Caixa i Repsol, però no Endesa. Algunes marques de motor i d'altres d'oci. Els anuncis es referien a medi ambient, turisme, cultura o oci. Res d'inversions o col·legis privats. Sabeu què? Que no m'haguera dolgut que la Generalitat Valenciana haguera contribuït també en l'únic diari que no inclou, per voluntat pròpia, la secció d'anuncis més rendible: la de prostitució, el que la resta inclou eufemísticament en "contactes".
En aquest cas, el mateix diari s'autodenomina d'esquerra i el perfil del lector, inclòs a l'especial, és tan masculí com femení (al 50%) i entre els 25 i els 44 anys en el 49% dels casos. Per això s'entén que no incloga suplements per a dones o per a joves com fan els altres: el seu diari els interessa de manera directa. Per cert, pertany en part al mateix grup que la Sexta, Mediapro, i no ho amaga en les seues informacions referents a la cadena com sí que ho fan, per exemple, en el grup Prisa (El País, SER, Cuatro, Digital+, As). Després de tot l'exposat, us anime a què descobriu què s'amaga al vostre diari. I a què proveu Público un dia: de dimarts a dijous costa sols mig euro. I divendres, per un euro, t'endús el diari i una bona pel·lícula. Ja em direu.

3 comentaris:

Cèsar ha dit...

L'he compra't 2 o 3 voltes, està bé. I és nota prou la diferència entre el Levante i el País, el que passa que si fóra en valencià, seria molt millor.

Corpi ha dit...

Des de farà al menys tres anys, no compre mai diaris, vaig acabar fins la coroneta de que em prengueren més el pèl. Ara simplement em dedique a llegir llibres. (encara que si cau algún diari en les meues mans, encara que siga atrassat, me'l pape).

Marta ha dit...

Per a ser políticament correcta hauria de dir que no, que jo llig tots els diaris, per a contrastar notícies i opinions. Però és mentida. No els compre, els consulte per internet, i en faig una ullada per damunt. En tot cas, l'anàlisi és aplicable també a la publicitat per internet. La contrapartida és que a través de la web no pots comprar la peli... no es pot tindre tot...