Groys

No coneixia al filòsof nascut en la RDA, però després de l'entrevista de José Andrés Rojo per Babelia, el suplement cultural de El País, ja sé un dels llibres que em llegiré aquest estiu "Bajo sospecha. Una fenomenología de los medios". En l'entrevista deixa perles com aquestes:

"Estamos en la época de la cultura del espectáculo. Ahora todo el mundo quiere ser protagonista, todos quieren mostrar lo que saben hacer y, de paso, tener éxito. Ahí están MySpace o YouTube: todos quieren expresarse, todos son artistas. Con lo que hay un nuevo problema: ¿Quién es el espectador?"

"Hablamos, pero no sabemos quién está escuchando, escribimos y no sabemos si hay alguien que lee. Para que haya espectáculo tiene que haber espectadores. Así que todos esos afanes de proyectarse, de crear espectáculo, se sostienen en una hipótesis imaginaria: que hay alguien ahí".

"La ideología del consumo se ha convertido en la gran ideología".

"La felicidad artificial de los escaparates se ha convertido en la única meta".

"La única libertad que de verdad cuenta es la de ser libres del trabajo".

"Al mercado no puedes engañarlo porque dependes de él, del dinero que te proporciona para vivir. Hay una idea falsa en Occidente y es que la vida está llena de deseos".

"La verdadera libertad es no trabajar. Por eso había tanta libertad en los países comunistas, porque nadie daba ni golpe. Y por eso hay tan poca en un mundo dominado por el mercado".

Excepte en el cas que comenta del comunisme, no he viscut sota aquell sistema, la resta la suscrit punt per punt. El de la cultura de l'espectacle es detecta també en les bodes. Amb el rector / regidor i la parella, no manquen càmeres i fotògrafs que ho enregistren tot perquè després t'atossiguen els nuvis amb espectacles domèstics amb què pretenen que aquell dia passe a la posterioritat, com si la pantalla els féra immortals, a més de personatges de premsa del cor per un dia.

Respecte a la llibertat i el treball que us diré... Passaré un mes sense despertador perquè estic de vacances. Açò és, en efecte, llibertat: ni horaris, ni calendaris (fins setembre). Tot i que sense diners no em podria, per exemple, comprar el llibre de Boris Groys. A la fi, hem de jugar entre el rendiment del treball i el consum: quan més comprem, més esclaus som perquè més ens cal treballar.

2 comentaris:

Pere Blai ha dit...

Estic un poc preocupat. Si vas llegint molts filòsofs, tens perill d'acabar carabassa. Respecte de Vàtimo i altres postmoderns et recomane llegir el llibre de Sokal i Brickmont "Impostures intel·lectuals". Posen de relleu com molts d'estos postmoderns han creat teories filosòfiques basant-se en teories científiques que no entenen el més mínim. I no només això, no entenen conceptes tan simples com la diferència entre velocitat i acceleració o conceptes bàsics d'aritmètica, que qualsevol persona que tinga el batxillerat entén. El que diuen els postmoderns és pura xerrameca.

Corpi ha dit...

Estic completament d'acord en què el treball és una esclavitud, i si no, a veure qui és el xulo que viu sense treballar, encara que siga a passar droga. Tot és feina. I les vacances no són més que més treball en els mesos que treballem per a tindre vacances.
Que vosté les disfrute.