Viatge al Congel


Elagé i els seus saben on és. D'ells va partir la mala idea el dia que plovien paraigües i la Lluna va retenir el Sol al llit fins que es va adormir com el sereno que jeia enmig del carrer quan el va despertar l'esmolador qe cercava la roda de pedra volcànica plena de cràters que se li havia soltat costera avall.

Les beates resaven en l'església perquè la televisió se la sabien de memòria de tantes vegades com repassaven el teletext. En la sagristia, el rector ballava samba, n'aprenia per correspondència, que li tocaven els àngels que sonaven celestials. Elagé i companyia viatjaven en una gelera amb quatre rodes incorporades. El calaix de la verdura servia per la nafta, el cru, la benzina, el combustible: litres de cervesa i torró de Xefxaouen perquè aquell aparell era autònom, es movia sol si la baixada era en pendent; que li ho pregunten a l'esmolador que aquell matí havia perdut una roda de pedra volcànica plena de cràters costera avall.

Les rates penades havien celebrat aquella nit un aplec internacional amb presència inclosa de transilvans amb intèrpret magiar i la inesperada participació de la mòmia d'un faraó egipci que veia món amb el sarcòfag a la motxilla, tot i que no pintava jeroglífic entre tant de mamífer alat. Els sants dels taulellets i les estàtues del parc cobraven vida mentre Elagé i els seus viatjaven en la gelera atapeïda de litres de cervesa i souvenirs de Xefxaouen al calaix de les verdures, dipòsit improvisat de tot aquell querosé.

Va sonar el despertador i va córrer pel poble un badall col·lectiu com les ones de Mèxic'86. Els venedors de diaris gratuïts es frustraven perquè no guanyaven un gallet i intercanviaven els cromos que regalaven als que els compraren la premsa. Tens el quinze? Els al·lots mallorquins festejaven xicones valencianes mentre un noi català queia costera avall, com la roda de pedra volcànica plena de cràters que encara no havia trobat l'esmolador o Elagé i companyia que rodolaven dans un glacier.

Les dones compraven el pa i quan arribaven a casa no els en quedava perquè se'l menjaven pel camí i tornaven als forns on no donaven abast a l'augment de la demanda per aquella fam espontània i desmesurada que manifestaven aquell matí les mestresses de casa. Quan es creuaven, mortes de gana, amb Elagé i els seus suposaven que d'aquella manera el viatge era més fresc. Perquè mil dimonis bufaven un ponent d'encanteri aquell dimarts sense Sol. L'única lluminària la provocaven els focus de les càmeres de la televisió que reportajava aquell poble enfosquit de la nit al matí.

Elagé i companyia seguien a la seua per la immensa pendent que és l'únic carrer del poble a banda i banda del qual s'hi troben arrenglerades les cases. Van arribar a la fi al centre de la terra a través del clavegueram obert. Si continuaven així tornarien de nou a la superfície tot i que a l'altre extrem del planeta on perdrien de vista riqueses putes, masses hipòcrites, carrers trepitjats per dones ansioses, vianants desorientats, convencions de vampirs amb mòmia inclosa i rectors que somnien amb el sambòdrom de Rio de Janeiro les properes carnestoltes quan a l'hemisferi nord es porta bufanda i al sud, tanga.