espaÑa

Avui, en una platja ocupada per forasters, m'he adreçat a una xiqueta en valencià i m'ha dit "no me hables en valenciano porque soy española y no lo entiendo". M'ha deixat de pasta moniato. Que és, que ja ens consideren independents? O és que no arribem a espanyols perquè no parlem en castellà? Llàstima que no haja reaccionat a temps per preguntar-li "¿Y yo que se supone que soy?" Clar, que la resposta, potser, haguera estat "levantino vernáculo" o quelcom semblant. Per sort, no m'ha demanat que li parla en cristià perquè de llatí en sé poquet i d'arameu, gens.

1 comentari:

Sergi Gómez i Soler ha dit...

Això m'ho van fer de menut a mi, "háblame en cristiano", em digueren. I jo, innocent de mi, vaig començar a recitar l'única cosa que sabia de llatí, i que per cert, poc cristià era... "Oh fortuna, velut luna, status variabilis, tantus crescis aut descrescis, vita detestábilis"... el trosset que em sabia del Carmina Burana...