Excursió



La darrera vegada que vaig pujar a la serra ho vaig fer por todo lo alto que dirien aquells que pinten calba l'ocasió. Al Benicadell, el cim més alt de la pprovíncia de València. Tres anys després no he abastit tants metres sobre el nivell del mar, però la distància quilomètrica ha estat exemplar. Anit em van comboiar i cap amunt, primer a les Fontetes i de retorn a casa pel camí del Mingo amb pins a banda i banda del camí que plantaren a principis del segle vint els enginyers forestals espanyols i que transformaria la fesomia de la serra que he recorregut del matoll fins els malucs cap als pins centenaris quasi infinits. Aire pur, olor a pi (res a veure amb el dels ambientadors) i desintoxicació general, o aquesta il·lusió m'he fet. El cas és que després de la dutxa a migdia m'he sentit lleuger. Potser demà, quan je me lève, les cames em semblaran de fusta i canviaré d'idea. Però el matí ha estat profitós. Sobretot, perquè no m'he aixecat a les dos.

PD: Demà, per fi, em passe a l'Ubuntu (espere ho llegisca Bill Gates). Ja us contaré (espere). Format c...

2 comentaris:

Valldalbaidí ha dit...

Hi ha una font pel Benicadell que s'anomena del Mingo? Si és així... dis-me per on para més o menys. Gràcies

El descrèdit ha dit...

Font no n'he vist cap. El que hi ha és una senda que és el camí del Ràfol de Salem cap a les Fontetes. Està ben indicada amb una llegenda semblant a "Antics vivers" o quelcom així. Si estàs a les Fontetes, quan vols baixar cap a Beniatjar, està el camí més curt i directe i l'altre, més ample i espaios que és del Mingo. Hi molta gent que l'empra amb mountain bike. La veritat és que paga la pena baixar per ací, encara que és més llarg, no hi ha tanta argilaga, la pendent és més suau i t'endises en un autèntic bosc de pins. Crec que mai l'han cremada... (creuem els dits, per l'amor de Déu)