Molesta, però t’acostumes

El fred no sols l’havia despertat, el tenia immobilitzat. La calor d’Idèfix no era suficient, però no tenia esma per a eixir del llit i posar-se una altra manta. L’alarma del mòbil recordava que havia de comprar un regal per l’amic invisible. No, no era aquell amb qui parlava sol quan els pares sospitaven que tenia problemes; seria qualsevol dels visibles que es reunirien a menjar-se el tortell de Reis. S’havien fixat en quinze euros el límit, però tothom els sobrepassava per a evitar que els inclogueren en la Germandat del Puny Tancat, el llistat d’agarrats que circulava pel grup de whatsapp. 

No és que no li agradara regalar: odiava que li demanaren el tiquet per a poder canviar-ho. Ell portava una dècada amb el gosset que li havia regalat una ex per a l’aniversari; no entenia de races i ella li va prometre que no creixia tant (i que estarien junts tota la vida). Tres anys després, el mastí omplia de pèl casa, el tirava del sofà, li llepava la cara quan entrava. Haguera preferit un gos invisible a l’amic de l’endemà. Allò d’intercanviar regals amb no se sap qui era tan estúpid com l’impost revolucionari de les bodes: tu em poses diners a mi, jo te’ls pose a tu i un tercer fa negoci de l’absurd. Per idees com eixes se l’havia deixat ell sense endur-se Idèfix.

Per què anava tothom a la mateixa hora a comprar? No hi havia escapatòria dels embussos. No podies baixar del cotxe i seguir caminant. Podia canviar de carril, però arribava un moment que el cotxe que duia darrere l’avançava i el de després i un tercer i un altre i sentia que el seu sentit de la circulació, com tantes altres coses, fracassava. S’armava de paciència, sabia que en arribar a l’hipermercat tampoc trobaria lloc per a aparcar. I quan encara no havia completat la segona volta a l’aparcament, va trobar un buit i va besar terra com el Papa.

Els corredors estaven de gom a gom. Era impossible apropar-se a les prestatgeries; cada parell de metres revivia l’experiència de la Gioconda al Louvre, però amb flaixos. La gent fotografiava els productes i els enviava pel whatsapp. Passava també en els provadors? Com tampoc buscava res en concret, en trobar un objecte inútil de 15,99 euros es va posar a la cua. Odiava aquell hipermercat. Com a conseqüència de les llargues esperes havia pogut cronometrar el que es tardava en cadascun i aquell era, amb diferència, el més lent, amb l’agreujant del retronant fil musical nadalenc. La caixera esperava que un client encertara amb el pin de la targeta. La dona que el seguia buidava el carret amb la paciència de qui espera viure mil anys. Els adolescents que tenia davant somreien indecisos davant les diverses varietats de condons. Aleshores, en la filera del costat es va obrir una caixa. Va arribar segon, però l’escàner no llegia bé el codi de barres del 15,99 i la caixera va haver de telefonar no se sap on. Mentre arribava la solució, el client darrere seu en la cua anterior arribava a caixa, pagava i marxava. Haguera botat foc al regal, però es va conformar amb no empaquetar-lo perquè la cua era tan monstruosa com el paper d’embolicar. En arribar al cotxe hi havia una carta i no era dels Reis. L’havien multat per aparcar en una plaça reservada a discapacitats. Va pensar en embolicar el regal amb la sanció, però després de respirar a fons, va decidir recórrer-la.

Les oficines semblaven una xarcuteria. Havia d’agafar torn i esperar dret que el cridaren. En la vintena de taules que hi havia va comptar deu oficinistes davant l’ordinador i un que atenia. Per què no espavilaven? D’entrada, perquè els del numeret estaven drets i els administratius, asseguts. No era la mateixa incomoditat. No volia pensar malament, es deia que potser buscaven solucions en Internet per a agilitzar l’atenció al ciutadà. En assignar-li taula però, es va adonar que Internet no servia per a comprovar que, efectivament, era discapacitat i, per tant, havia aparcat on tocava. Va haver de tornar l’endemà amb un feix de papers compulsats perquè li acceptaren la reclamació. Quants arbres es tallen per a fotocòpies innecessàries en l’època de les telecomunicacions? Quants monòtons formularis s’omplin al llarg d’una vida? Que passa si l’oficinista atén una telefonada personal quan tractaves d’explicar de nou els fets? Que vint minuts després estàs tan fart de tot que no demanes full de reclamació. Tenia algun amic addicte que compartia en el grup de guassap les repostes rebudes. Sempre contestaven igual: «treballem per a millorar el servici al ciutadà» i tot això. Així que, per no gastar temps, paper i bolígraf, va passar. I en tornar al cotxe, l’havien tornat a denunciar. Ara amb raó: el tiquet de la zona blava s’havia esgotat.

En entrar a casa, després que Idèfix li ensalivara la cara, va posar la tele. La pel·lícula pintava bé, però la segona publicitat eterna el va obligar a zappejar. En la meitat dels canals estaven en anuncis, quasi sempre els mateixos, com les notícies dels diferents informatius. Va decidir entrar en Internet si aconseguia traure la tàblet de baix d’Idèfix, que li havia trobat el gust a la frescor de la pantalla. Quan havia entrat en la pàgina, abans d’accedir al fitxer, es van obrir dues pestanyes en el navegador i, sense saber com, es va descarregar un virus. Es referia a això el govern quan parlava d’impedir les descàrregues il·legals? La tàblet, que consumia bateria a ritme inversament proporcional a la velocitat de navegació, es va apagar. I el whatsapp no parava. No li abellia contestar, però si no responia seria pitjor: el telefonarien per a comprovar que estava viu. Per una vegada, era important: s’acomiadava una parella d’amics. Havien trobat treball: un a Mèxic, l’altre a Noruega. Un era periodista, l’altre enginyer químic. No eren els primers ni serien els últims, no sabia si alegrar-se o plorar. Ací aspiraven a opositar en qualsevol cosa; allà a desenvolupar la carrera professional que desitjaven. La marxa sobtada va obrir un debat sobre la crisi que va derivar a la política, la corrupció i unes paraules màgiques del seu amic invisible: «tots són iguals» mentre Idèfix li estirava el camal del pantaló perquè el traguera a passejar. Eixe era l’únic argument dels que els havien votat. I va haver de callar.