Tinc un blog de tres pams i mig

a10!

2010-11-05T16:25:00.002+01:00

He decidit que done per acabat "Tinc un blog de tres pams i mig". No em vull desviar de les obligacions laborals i literàries, així que dintre de poc esborraré aquest blog. He traslladat la producció creativa que crec que paga la pena (o així ho han considerat els que me l'han publicada o premiada) a un nou espai on pretenc recollir el que tinc editat, però és impossible de trobar. A poc a poc afegiré continguts. Gràcies per la vostra atenció, ens veiem a emMarcats

De cuines i enquestes

2010-10-08T10:23:00.002+02:00

Segons l'enquesta de Metroscopia sobre les properes eleccions valencianes, un 40% dels 1000 enquestats prefereix a Camps de president i un 39% a Alarte. Més encara: el 62% dels valencians pensa que el PP hauria de substituir a Camps. El 48% dels valencians no confia en ell. La nota que li posen és del 4'4. I després, en la intenció de vot, el PP augmenta la seua majoria, el PSPV-PSOE disminueix i EUPV consolida grup propi en les Corts. Compromís no supera el 5%. O són imbècils els que ens cuinen les enquestes o ho som els ciutadans. Com és possible que Camps -malgrat el 62% que creu que l'haurien de canviar i el 48% que no confia en ell- estiga un punt per damunt d'Alarte en preferència per a president de la Generalitat i després la intenció de vot del PP es dispare? Jo veig símptomes de canvi, tot i que ara em direu que PP i PSOE són el mateix, bla, bla, bla.

Debat blocaire sobre el País Valencià

2010-10-05T11:31:00.004+02:00

No crec que els valencians siguem menys intel·ligents que els bascos, els catalans o els espanyols en general. Ni que ens sentim menys poble. Trobe que no s'ha sabut connectar a la immensa majoria i que el reducte folclòric són els que s'entesten en perpetuar idees de finals de setanta per a un país que ha canviat i que ara, la majoria, coneix com Comunitat. Potser hem volgut accelerar massa i hem acabat reculant. Preferisc passos ferms i segurs. Com l'ensenyament en valencià. Com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua si amb ella s'acaba amb una polèmica absurda que ha donat massa excuses durant anys a massa gent. Com que en els esports de Canal 9 dediquen més atenció als equips valencians que al Barça o el Madrid. O que la música en valencià done fruïts de qualitat. Amb qualitat arribarem a tot el món, amb patriotisme no eixirem de barraca ni ens allunyarem del campanar. Trobe que la societat civil ha fet el que ha pogut, però no els polítics. No em valen excuses ni lleis electorals. El client sempre té la raó. O el 95% de l'electorat és imbècil? Preferisc pensar que els nacionalistes no han sabut escoltar, recollir i representar el sentiment majoritari que, al remat, és el que atorga el poder. I sense ell, poca cosa es pot fer. Si arribar-hi significa dissoldre les essències, encara estem a temps. Si amb moderació arribem més lluny que amb maximalismes i radicalitat perquè no provem? No és més revolucionari qui més demana, sinó qui més aconsegueix.

Boicotejats

2010-10-03T10:49:00.007+02:00

Aquesta Fira i Festes de Gandia no he treballat com havia fet els darrers sis anys. GandiaTV estrenava l'emissió en TDT, per fi. Els tteballadors estàvem il·lusionats amb recuperar i guanyar l'audiència perduda. És una sort treballar del que he estudiat i fer-ho en un mitjà públic. La legislatura passada "controlat" -entre cometes, perquè mai m'he sentit controlat ni coartat, ni abans ni ara- el Bloc i aquesta pel PSOE. El cas és que l'estrena en TDT no s'ha produït. Un senyal interfereix la nostra emissió. Un senyal que, segons les comprovacions tècniques, prové del repetidor que comparteixen Tele7, una televisió privada de la Safor i Canal 9. Tele7, per cert, no emet programació. Està en la samarreta d'alguns clubs esportius de la ciutat -d'un dels quals sóc soci- i en la façana del local on tenen els estudis. Però no emeten res de res. Ni nosaltres tampoc per culpa del sabotatge. Esperem que s'aclarisca i que GandiaTV continue la digníssima tasca que durant més de dues dècades ha realitzat. Més els valdria -a qui siga que ens interfereix el senyal- fixar-se en el que hem fet, amb escassos mitjans, durant tots aquest anys, que silenciar-nos. Però tot açò em fa molta por: qui és capaç d'atacar un mitjà de comunicació no li té cap respecte a la democràcia. Espere que, al remat, no siguen ells o pensaré que porten tan de temps al poder que hem assumit com a normals les actituds feixistes. Reconec que havia relativitzat moltes decisions que atribuïa a la ideologia, però ara que ho patisc m'adone que, si callem, colaborem amb l'extermini... de la democràcia. Si l'única decisió seriosa dels ciutadans es pren cada quatre anys en les urnes, però els únics mitjans de comunicació que existeixen són seus: amb qui informació vota la gent? I nosaltres, a què esperem?

Per què no he fet la vaga

2010-09-29T10:11:00.005+02:00

Perquè arriba molt tard. Fa un parell d'anys, quan fregàvem la plena ocupació, els empresaris guanyaven cabassades de diners i els treballadors s'hipotecaven en cases i cotxes cars era el moment de demanar més sou, menys precarietat, més drets per als treballadors. Ara, amb quatre milions de persones que no poden fer la vaga, quin sentit té? Contestar unes mesures preses pel govern en juny? Trobe que CCOO i UGT l'han convocada per salvar la seua escassa credibilitat. Però dels sindicats majoritaris ja en parlarem un altre dia. Hui he vingut al treball. I no passa res. En el meu sector hi ha motius per a la vaga indefinida, però des de fa dècades.

Himne autodestructiu de redempció

2010-09-23T11:28:00.004+02:00

Cançó pels dies de tempesta interior del gran Fernando Alfaro (Chucho)

Quan Calamaro era bo

2010-09-16T10:14:00.004+02:00

Em cau mal de collons. Va de pedant i de xulo. I pot presumir de pocs discos: "Alta suciedad", "Honestidad brutal" i el més gran dels que han parit (en gràcia i grandària): "El salmón". Un quintuple disc criticat, mal entés, l'esborrany del que haguera estat un centenar de cançons perfectes, però que esborronen precisament per la seua imperfecció. Un disc de mínims, fins i tot en el disseny del llibret, molt gran. Ahir, que vaig caure de nou, el vaig tornar a escoltar.

Gracas

2010-09-14T11:15:00.002+02:00

Una de les meues passions és l'estudi detingut de les fotografies que es publiquen als periòdics. Si us fixeu, no són una simple il·lustració: tenen valor propi. És allò "d'una imatge val més que mil paraules". Estic d'acord, tot i que no sempre existeix la imatge i, aleshores, van bé les mil paraules. Mireu la que he tret de l'edició electrònica de Público de hui.

Professors... o mercenaris?

2010-09-12T15:20:00.003+02:00

En els darrers temps, sempre que pregunte als estudiants d'oposicions per a secundària o primària perquè ho fan -sobretot aquells que han estudiat carreres on les eixides professionals no tenen a veure amb l'ensenyament- em parlen del sou, les pagues extra i les vacances. No fan tants anys et deien que volien ensenyar. Tenien vocació i se'ls notava. Ara no: ho fan per diners i en presumeixen. Hi ha moltes causes: des de la pressió social per un bon sou -amb independència que t'agrade o no la feina- a la crisi que viuen molts sectors econòmics. Però la pregunta no és tant què ha passat sinó què passarà. Si a molts dels mestres i professors de hui en dia, amb feina per a tota la vida, l'únic que els motiva són les condicions laborals i no la responsabilitat, què serà dels alumnes que passen per les seues mans? Això per no parlar de la seua preparació, cultura i coneixements. Com és possible que donen la carrera a gent que comet faltes d'ortografia greus o que no mostra cap voluntat de reciclatge? La resposta dintre d'uns anys, però em sembla que una feina segura per a tota la vida l'únic que garantitza és el fracàs, en aquest cas, escolar.

El cotxe que em compraria

2010-09-12T03:35:00.002+02:00

Acabe de descobrir Bucky Fuller, un arquitecte nord-americà que entre d'altres meravelles va crear el Dymaxion Car. No us contaré res més d'ell: està tot a Internet i paga la pena que el descobriu. Un visionari que, per desgràcia, no va poder dur endavant moltes de les seus fantàstiques propostes.

Salvem la novel·la!

2010-09-09T17:51:00.006+02:00

1) No escriurem res sense haver-ho pensat abans.
2) Entenem que l'obligació del novel·lista és la projecció d'imatges en la càmera obscura constituïda per la ment i la sensibilitat del lector de forma que ho capte com a realitat. Açò és vàlid tant per a novel·les realistes com fantàstiques.
3) Allò que es puga suggerir, no ho detallarem ad nauseam.
4) No contarem com és el personatge: el presentarem, el pintarem i novel·larem les situacions perquè es vegen les seues característiques.
5) Fugirem dels emparellaments de personatges ràpids i previsibles, tan recurrents en els best sellers.
6) El llenguatge de la novel·la, sense prejudici de la bellesa, serà precís i funcional. La missió no serà fer refilet amb les paraules sinó aixecar una realitat fictícia davant el lector amb la major expressivitat, embalum i consistència.
7) Evitarem les generalitzacions, les frases fetes i les adjectivacions vulgars.
8) Els verbs "dir", "fer" o el substantiu "cosa" són indignes per als escriptors autèntics. Sempre hi ha termes més apropiats i expressius.
9) No usarem el verb "dir" en els diàlegs més d'una vegada cada sis pàgines i mitja.
10) Si el narrador és omniscient no emprarem expressions de l'estil "opine", "em sembla" o "això no vol dir que".
11) No formarem part de la generació "jo-jo", incapaç d'utilitzar la primera persona del singular del present d'indicatiu sense anteposar-hi el pronom.
12) Com va dir Kingsley Amis: El més dolent de les novel·les d'extraterrestes superintel·ligents és que en cap cas són més intel·ligents que l'autor.

Idees extretes del Centro de Documentación de la Novela Española

En què pensava la Coixet...

2010-09-03T18:51:00.005+02:00

En què pensava la Coixet quan va plantificar este ninot per representar Espanya en l'exposició de Xangai? És lleig de collons. Té cara de vell. Sembla la conseqüència de l'abús de rebosteria industrial durant l'embaràs. El nom, "Miguelín", recorda de manera perillosa el de Michelin, que tenia un sentit perquè estava fet de rodes. I pel que el nom apunta, Miguelín, si parlara, ho faria en castellà. Sort que no li han incorporat cap mecanisme perquè ho faça i esglaie els possibles visitants. Conten que els xinesos l'han fotografiat i m'ho crec. Però no el copiaran: el mostraran als amics i els diran: això és Espanya. Diuen que nosaltres ho imitem tot, però és preferible si l'originalitat passa per caguerades enormes. Espere que al govern no se li ocòrrega canviar-lo pels bous d'Osborne i seure'n un a la vora de les principals carreteres d'Espanya.

Les vacances m'han deixat...

2010-09-02T12:15:00.004+02:00

...Una nova vida en parella, que als 31 anys ja toca ...Quinze dies d'intoxicació etílica a base de café licor fet a casa i gin-tonic ....Alguns amics insans oblidats ...Un premi literari que no he guanyat, però li han donat a un conegut que feia anys que no veia ...Un premi literari que no concursarà perquè no ha arribat a temps i un altre que no em donaran perquè la quantia del premi és massa seriosa, fins i tot per a la meua vanitat com a escriptor ...La tercera novel·la iniciada ...Un Llevant UE que il·lusiona ...Al mateix lloc on vaig acabar juliol, però més descansat, motivat i convençut del que faig ...el despertador, de nou, connectat.

Enganxat

2010-08-25T20:20:00.005+02:00

Els discos dolents entren amb la primera escolta i s'avorreixen en la següents. Amb els bons toca negociar, discutir, acudir al llibret, començar per les cançons més fàcils i deixar-te caure, sense temor, en la seua teranyina. "L'embaràs d'Agniezska" d'El Corredor Polonés em té atrapat. Des que el tinc no em deixa en pau, necessite que sone sempre que tinc ocasió d'escoltar música. Ha arribat un punt en què, fins i tot, el cante. Li'l vaig posar a un amic i es va sorprendre quan es va adonar que estava cantat en valencià. Com era possible que del dessolador paisatge cultural que patim, sense referents que escapen a la previsibilitat o, pitjor, la banalitat, haja nascut un disc així. Potser es tracta d'un disc que aspira a la universalitat, que mira més enllà de les fronteres lingüístiques, els temes recurrents i que vola per damunt dels campanars, tot i que el d'Ontinyent, el poble d'El Corredor Polonés, pressumisquen de tindre el més alt del País Valencià. Caldrien massa paraules que no explicarien res, millor que l'escolteu vosaltres mateix i ja escampareu la bona nova. Sols diré que s'han de tenir collons i les coses clares perquè el tema que dóna nom al disc siga una magnífica peça de piano ben encaixada enmig de l'ambient que han facturat en un disc majúscul que guanyarà, de segur, amb el pas dels anys. Com els clàssics.

De vacances

2010-08-17T18:08:00.002+02:00

Em perdonareu que no us haja informat dels darrers fitxatges del Llevant (Valdo i Nano, aporten experiència en primera i són el perfil de jugadors recuperables pel futbol que solem fitxar), però estic de vacances, encara que no he parat. Em trobe en la correció de "Gestació", la meua segona novel·la, que vull enviar a un concurs on és impossible que me la premien. Alhora, he començat la tercera. I de festa en festa, de cubata en cubata, m'alce a les tres de la vesprada i em gite a les cinc del matí. La vida és meravellosa, almenys durant un mes a l'any!

El segon uruguaià

2010-08-06T20:35:00.003+02:00

Ahir, durant el partit del centenari davant del Roma, el comentarista va comentar que s'esperava la presència de Munua en la llotja i vaig tenir un bon pressentiment que s'ha confirmat hui: tenim porter. Poc després que el nou entrenador del Màlaga li anunciara que no comptava amb ell (l'any passat ho va jugar tot) el van entrevistar en un programa esportiu nocturn i em va sorprendre: fins aleshores sols el recordava per la brega amb Aouate quan els dos estaven al Deportivo i que va acabar amb els dos fora de l'equip. Em sembla un reforç excel·lent per a les possibilitats econòmiques del Llevant i la millor de les opcions per a la porteria que s'havia insinuat. Aviat escoltarem en el Ciutat de València el crit de guerra de la Rosaleda: Munúa, métele....

Stuani és nostre

2010-07-29T17:06:00.004+02:00

La Reggiana ens l'ha deixat i els granotes som molt felicets. L'uruguaià va marcar l'any passat 22 gols amb l'Albacete, algun més que Villa la temporada abans de fitxar pel Saragossa en primera. És el tipus de cracks que ens podem permetre, però no sempre estan disposats a venir (hi ha molts jugadors que han preferit equips de segona perquè els pagaven més). Ara, com se sol dir, esperem que la piloteta entre!

La terra és plana, les vacances massa llargues

2010-07-29T11:52:00.003+02:00

Demà celebraré la meua entrada en vacances en bona companyia la música de l'Astre Intercomarcal. L'abducció està programada a partir de les deu de la nit en l'explanada del Club Nàutic. Vingueu preparats.

Una cançó pels moments difícils (en parella)

2010-07-28T18:06:00.004+02:00

Mai he parlat de Jabalina Música, però és una discogràfica que em mereix molt de respecte: pel catàleg de grups i pel bon funcionament (i empaquetatge) de les comandes de discos. Pumuky, amb una veu que recorda molt a Sr. Chinarro, forma part de la darrera fornada de músics de Jabalina al costat de grups molt recomanables com Klaus&Kinski dels que ja parlaré un altre dia. Acabada la propaganda que mereixen, "Si desaparezco", una cançó pels moments difícils pels que travessa qualsevol parella.

Trenta

2010-07-28T11:00:00.004+02:00

Anys, dies de llibertat que m'esperen dintre de 3, 2, 1... Els necessite. Vull disposar de les meues hores, marcar-me els temps, cansar-me de dormir i desvetlar-me perquè la nit paga la pena. Trenta dies: la mesura de totes les coses. La recompensa després d'11 mesos amb la llibertat reduida a dos dies i alguna festivitat solta que mai ha caigut en divendres o dilluns.... Me'n queden 3. Tinc alguns plans (pocs) i un bon comiat (amenitzat per la Gossa Sorda i Quimi Portet). Potser em rape els cabells i em fique de nou l'arracada en l'orella. Segurament no faré res. De res. I què? No fem massa coses durant l'any com perquè ens pregunten: "i tu, què faràs per vancances?". Res. Escoltaré música. Consumiré a, consumiré m, consumiré t, etcètera. Compraré en I, compraré vi. Em consumiré, però no em vendré. Em retrobaré amb la meua parella i les obligades arrels. Seré lliure i irresponsable. Trenta dies: la mesura de totes les coses.

Adam Green: el puto amo

2010-07-26T11:06:00.004+02:00

Anàvem al Low Cost de Benidorm amb l'alicient de Placebo en directe. Brian Molko i la seua banda van ser molt professionals, sonaven de puta mare i la posada en escena era perfecta. A la mitja hora, en teníem prou i vam deixar la plaça de bous camí de l'escenari Xti on tocava Adam Green davant la dessolació que havia deixat el final del concert d'Ivan Ferreiro i l'inici del concert de Placebo. Quan Adam Green va començar érem quatre rates. Quatre rates al·lucinades des de la primera cançó perquè el seu directe és dels que es fiquen el públic en la butxaca. Dels que fan que botes i et sentes enmig d'un pub ple de borratxos alegres que es vessen la cervesa pel damunt mentre en demanen una altra. L'heu de veure. De debò: he vist centenars de concerts en la meua vida, però no m'havia trobat ningú tan respectable, espectacular, divertit i engrescador. VIVA ADAM GREEN, LA CEBOLLA, LA ASPIRINA, LA CORTINA, ESTOY CANSADO, TU MADRE TAMBIÉN.

Partons vite (de vacances)

2010-07-23T17:18:00.002+02:00

Fa un parell d'anys em vaig proposar que aprendria francés. Fins que el meu oral deficitari em va deixar en la cuneta. Aquella època d'amor incondicional per França -la gramàtica encara em té captivat- va servir perquè coneguera chansons tan belles com aquesta:

Segona cara nova

2010-07-23T10:51:00.002+02:00

I tercer fitxatge si comptem que ens han cedit de nou Pallardó. Sergio González és un dels jugadors més veterans de primera i arriba debades al Llevant. El preferisc a Baraja, no em feia cap il·lusió. Com a curiositat és el jugador que més vegades ha jugat en la selecció catalana i un nou component de l'arc mediterrani. Com es comentava en algun fòrum portem camí de ser l'Athletic de Bilbao del segle XXI. Que gran és ser petit!

Ouch!

2010-07-22T10:22:00.002+02:00

Un festival de música sempre és una excusa de puta mare per parar l'orella en el que hem ignorat durant anys. Dissabte anirem al Low Cost de Benidorm per Placebo (sobretot) i Adam Green. Ja que passarem tota la vesprada per allà, m'he preocupat per la resta de noms del cartell i m'he trobat una joia: Arizona Baby. Són castellans, però ningú ho diria, eh?

Que gran és ser del Llevant!

2010-07-21T16:53:00.004+02:00

We love the city

2010-07-17T13:39:00.012+02:00

Una cançó actual

2010-07-16T11:04:00.005+02:00

Vaig descobrir Anna Roig i l'ombre de ton chien ahir en directe. En arribar a casa vaig disfrutar del cd dedicat. El millor que em podia passar a les dues de la matinada una calorosa nit d'estiu. Très Amélie!

He guanyat el meu primer milió

2010-07-12T17:45:00.005+02:00

Acabe de mirar el compte corrent i vull compartir amb vosaltres la notícia: ja sóc milionari. No em pregunteu com m'ho he fet, aquestes coses mai són confessables. Supose que com la majoria: un mica d'herència, unes inversions encertades, una actitud positiva i molta sort. Diria que vaig estar al lloc adequat en el moment adequat.

De moment no us deixaré d'escriure: encara que sigueu pobres de solemnitat, sou els meus lectors. Això sí, no em demaneu diners. Els tinc tots ben invertits. Quan trobe en la llotja VIP del Ciutat de València o al Club de Tennis amics més convenients a les meues noves circumstàncies, ja en parlarem. Potser aleshores haja perdut també l'interés per escriure.

També seguiré en el meu treball actual. Això sí, a la mínima que em toquen els ous els enviaré a prendre pel sac. M'ho puc permetre. Si me'ls toquen molt, potser compre l'empresa i els despatxe a tots. Bé, als que em facen la pilota no; a qui no li agrada que li diguen com de guapo és i com de bé fa les coses? Doncs això, amics-lectors: ja sóc milionari!!!

Si teniu enveja, beveu cervesa. No la lleva, però refresca. Jo acabe de comprar una caixeta d'un vi blanc molt exclusiu, però no us convidaré. Dubte que compartim gustos o paladar. También he pensado que el valenciano me resta elegancia. Quizás cambie de lengua. Com decía Escalante en un brillante sainete: en la casa donde hay piano, no se habla en valenciano. I n'he comprat un de cua. Faré reforma en casa perquè càpiga, però això no es cap problema. El veí no pot amb l'hipoteca i li llevaré un pes del damunt. En el seu saló de casa quedarà de categoria l'instrument. Potser contracte un professor privat que m'ensenye, però és el de menys. Lluïrà més que la reproducció de la Victòria de Samotràcia que he encarregat per l'entrada de casa a peu d'escala. Els de la Sexta ja m'han cridat perquè els ensenye casa. Quan emeten el reportatge us avisaré. Ara que sóc ric, com quan era pobre, no he deixat de ser home de paraula.

Biblioteca

2010-07-10T13:38:00.003+02:00

PSICÒLOGICA

Sigmund pensava i pensava i pensava en ell mateix. Quan va parar, duia escrites més de cinc-centes pàgines, però no havia arribat a cap conclusió.

BEST SELLER

Venia i posava bronzejador en la platja mentre els clients devoraven els títols de la llista de llibres més comprats als grans supermercats.

CIÈNCIA FICCIÓ

Arribarà un dia que la Caputxeta Roja serà invisible gràcies a la tela transparent del seu vestit. Els llops s'hauran extingit, les àvies viuran dos-cents anys i el conte perdrà tot el sentit.

TERROR

L'epíleg era contundent: “aquest serà l'últim llibre que llegiràs”. Decebut, necessitava amb urgència una lectura que li llevara el regust amarg de la darrera, però el sostre de la llibreria es va enfonsar. El darrer segon de vida va pensar quantes de les víctimes acabaven de llegir el mateix llibre que ell.

VIATGES

Volava a Austràlia des de l'Altet, però s'havia deixat els llibres en la maleta facturada i va demanar als passatgers de l'avió que li regalaren una pàgina llegida dels seus. El resultat va ser una història que va haver de cosir a força d'el·lipsis.

MEMÒRIES

Va esperar tant que no recordava res d'ell i va escriure la seua primera obra de ficció. D'altra banda, la seua vida tampoc havia estat massa exemplar; gens interessant.

ERÒTICA

La policia va detenir el col·leccionista de portades de llibres eròtics. Quan li van preguntar perquè les arrancava va confessar el que tothom pensava i no deia: no li interessava el que venia després.

AUTOAJUDA

Es diu dels llibres que fan milionaris els autors que aprofiten les febleses mentals de la població i li'n creen de noves.

CLÀSSICS

Estava tan passat i era tan ranci que li aterria qualsevol novetat.

NEGRA

La millor streaper del bar de carretera, de pell amb olor a café, li va contar que havia matat el client perquè ell li ho havia demanat. La família es va desentendre del cas i la policia va preferir que se'n fera càrrec un periodista. Quan va pujar a l'habitació amb ella, l'streaper negra li va confessar que l'havia assassinat per plaer, com ara faria amb ell. La llista de víctimes ha augmentat tant que s'ha adaptat a la televisió.

ROMÀNTICA

Li va agradar tant el llibre que es va casar amb ell l'endemà d'aconseguir el divorci.

Tens temps?

2010-07-09T16:46:00.002+02:00

Miquel Herrero i Autòmats, millor disc de pop en valencià

2010-07-08T12:20:00.005+02:00

Ahir no sols va jugar Espanya davant Alemanya. També es lliuraven els premis del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià. La competència era dura -Les Deeses Mortes, Amanida Peiot i Soul Atac-, però el premi és merescut. Si encara no heu escoltat "Cançons en blanc i negre" ja teniu motius de sobra. Enhorabona a Miquel, amb qui vaig col·laborar en el videoclip que no ens van nominar (trobe que no van entendre la violació voluntària de raccords i que trencàrem amb el "borrado de huellas"). Encara sort que per a la música tenen millor gust!

Ja tenim el primer!

2010-07-08T10:36:00.003+02:00

Pels que no seguiu el futbol us costarà d'entendre la passió que desperta en estiu qualsevol fitxatge, més encara quan parlem d'equips modestos. El primer reforç del Llevant compleix dos variables interessants: jove i valencià. I arriba cedit. La direcció esportiva segueix així els patrons que ens van pujar a primera i aposta per la gent de la terra que no ha gaudit d'oportunitats als seus anteriors equips. El nostre Xavi (Torres) va nàixer a Xàbia, té 23 anys i va debutar amb el Barça de Guardiola en primera. El líder del mig del camp la temporada que ve parlarà valencià.

Tenia dihuit anys

2010-07-03T13:49:00.001+02:00

I sí, era el meu primer concert. Podeu imaginar les sensacions d'un xicon de poble que el més semblant que havia vist eren les revetles de poble. Tocava Els Pets i més gent, però el moment màgic va ser el "Bon dia" amb què superava neures adolescents.

And the taste of her tongue, it makes me wish I'd given up smoking

2010-07-02T11:18:00.005+02:00

El curs 1999-2000, el millor en la Universitat, me'n vaig anar a viure amb Héctor i Ahmed. Héctor va arribar un dia al pis amb un disc de Hefner. La portada semblava una vinyeta de còmic les dibuixava el líder del grup, Darren Hayman. És, potser, el cantant més lleig que he vist, però composa la música més alegre, optimista i divertida que he escoltat mai. Al principì la música de Hefner em va semblar una pixada fora de la tassa, però poc a poc, de neteja general de pis en neteja general, va esdevenir un dels meus grups de capçalera.

Estiu del 99

2010-07-01T10:21:00.004+02:00

El darrer del mil·leni, acabava de conèixer Los Planetas i de seguida em vaig sentir identificat. Moltes de les seues cançons sembla que cantaven la meua vida (i moltes vides perquè amb el grup ens sentíem identificats tota una generació). La cançó.

Tots tenim un passat

2010-06-30T17:34:00.005+02:00

Potser dedique més d'un post a les cançons més significatives de la meua vida. Una d'elles la teniu en la columna del costat, el "Common People" de Pulp. La coneixia des de l'època universitària, però la recordaré més per les nits de marxa a Liverpool. Va ser espectacular entrar en la discoteca i que sonara. Com si haguera anat a la barra i m'hagueren convidat a un Plisplay. Direu: estaves a Anglaterra, què esperaves? Que sonara Shakira? Coses més rares mos han de passar. I ací va el meu himne oficial dels dijous universitaris, de Woodstock a Warhol:

Torna el bisó

2010-06-30T10:27:00.003+02:00

El darrer en llibertat a la península el van caçar a Navarra al segle XII. Em pregunte d'on han tret la dada, però el cert és que feia molts segles que no se'n veien en llibertat a excepció dels estancs on, crec, també va desaparèixer aquella marca de tabac amb què molts ens vam iniciar en un vici tan lleig, perniciós, brut, antisocial (continuaré fumant, almenys, fins setembre). Anem a les bones notícies: un poble de Palència, deprimit des que van tancar la mina, ha apostat per la seua introducció en llibertat. Han dut set bisons polonesos, on en 1923 es va fundar la Companyia Polonesa de Defensa del Bisó. San Cebrián de Mudá espera que els set animals (i els que vinguen, el procés de gestació és d'una cria cada huit mesos) animen el turisme rural de la zona. A mi m'agradaria veure'ls en directe, sempre m'han caigut bé els primers models de la història de la pintura.

No hi ha més temps que el que tens

2010-06-15T10:15:00.004+02:00

És el títol final del projecte "L'estiu a Vancouver". 144 pàgines que, maquetades com cal, en seran algunes més. Ara bé el més dur: sometre'l a la crítica implacable dels meus lectors pilot i enviar-lo als premis perquè em deprimisca mentre li'ls donen a escriptors que no aporten res més enllà de contactes amb el jurat o l'editorial. C'est la vie. En tot cas, sempre em quedarà l'autoedició.Judes Descalç és un periodista paranoic que ha fet diners gràcies al contracte amb una multinacional. Els inverteix en la creació d'una residència artística en una casa de camp on beca un músic i un escriptor. Nou mesos però, en són massa com perquè no perden la concentració, sobretot arran de l'aparició de nous personatges absorvents i la presència de vehicles amb poders paranormals.

Som de primera i centenaris!

2010-06-14T10:12:00.005+02:00

I tenim els collons (i els ovaris) molt ben ficats. Hem demostrat que en futbol no ho és tot l'economia: també hi ha miracles. I treball, com el de l'entrenador, Sant Luis Garcia, patró dels impensables, que va fitxar per un club en liquidació que sols comptava amb tres jugadors per començar la pretemporada. Sense perdre la modèstia, setmana a setmana, ens ha fet creure que l'ascens era possible. Però el somriure de satisfacció i discreta superioritat que mostrava revelava que ell ho veia vindre. Que amb un equip amb gent de la pedrera (Reina, Manu, Rodas, Iborra, Robusté), gent tornada a casa després d'una llarga carrera (Juafran, Ballesteros), cessions (Pallardó, Javi Guerra, Pau Cendrós), suplents eterns (els Xiscos, Rafa Jordà, Gorka, Samuel) i jugadors recuperats per al futbol (Juanlu, Rubén Suárez) hi havia prou per pujar si els sabies situar. Ell ho ha fet i l'any que ve, passe el que passe, jugue qui jugue, serà de glòria pel Llevant. I de segur que, com enguany, més d'una sorpresa donarem. El més important de tot és que s'ha recuperat la credibilitat perduda fa dos anys i l'afició. I que amb l'any de primera i la requalificació de l'estadi el club quedarà sanejat. Mentrestant, sabem que els que juguen, més cars o més barats, es deixaran el lleu en el camp.

Plovem

2010-06-11T17:46:00.015+02:00

L'espera
madura
en la parada
del bus

[Pocs llocs tan romàntics]

L'escena
s'accelera
ets nua,
sofà

[Preferia la taula o el bany]

La dutxa
ens refreda
com la pluja
que cau cau
cau cau
cau

[humim aforismes llatins d'amor al ras]

Got a got
recobrem el vi
gota a gota
s'evapora el buit

[s'escorre el drap, aclarim els cristalls]

Proxèmia d'una besada

2010-06-10T18:05:00.003+02:00

L'haureu vista en tots els informatius, però m'interessa sobre tot la reacció de les protagonistes. Mentre que la Bullock, després de les vacil·lacions inicials, mostra la satisfacció de qui ha superat un repte personal, Scarlett, que quasi s'esvaeix després de l'instant decisiu, gesticula com un infant després d'una malifeta. En tot cas, una besada suprema.

En tot cas, m'agrada molt més que la de Vicky Cristina Barcelona amb Penélope. Amb la Bullock se la veu més ella, més natural.

Ràdio 9 es cobreix de glòria!

2010-06-08T15:36:00.003+02:00

Des que Maria Teresa Campos pronunciara la varietat de raïm Xarel·lo com "Chanel 10" no havia escoltat cap barbaritat semblant. M'ha arribat per correu electrònic i pertany a una notícia de Ràdio 9. Ometré el nom de la periodista perquè entre d'altres coses tampoc em sabrà llegir en valencià. Agafeu-vos de la cadira o caureu quan sentiu com pronuncia "Al tall". Per la salut mental dels valencianoparlants espere que li doneu difusió al tall, així com els vostres comentaris. Jo no puc dir res, encara no m'he recuperat de la barbaritat.

Nosaltres els del PP

2010-06-04T11:11:00.003+02:00

Potser guanyaran de nou les eleccions, però no ha de donar cap de gust que et planten cara pel carrer. Seran quatre atrevits, però expressen el que sent molta gent. No els trauran en Canal 9, però els trauen en les televisions estatals i els seus vídeos estan a disposició de tothom en Youtube. Algun dia cauran i aleshores tothom negarà haver-los votat: el vot és secret i ho hem de respectar. Però tampoc estaria mal que a tots aquells que coneguem i els voten els recordem, amb amabilitat i bones paraules, que si governen és gràcies a ells. Que els fem sentir vergonya. Ni que siga aliena. Des d'ací el meu agraïment a tots aquells que planten cara a Rita i Camps davant de les càmeres. Hi haurà qui pensarà que el lloc adequat són les Corts o l'Ajuntament, però la difusió és menor. El combat televisat al carrer arriba més lluny i, almenys, demostra que tots els valencians no som del PP.

Je t'aime Placebo, mais non plus

2010-06-01T11:20:00.003+02:00

Je t'aime, je t'aime
Oui je t'aime
Moi non plus
Oh mon amour
Comme la vague irrésolue
Je vais, je vais et je viens
Entre tes reins
Je vais, et je viens
Entre tes reins
Et je Me retiens

Je t'aime, je t'aime
Oh oui je t'aime!
Moi non plus.
Oh mon amour
Tu es la vague, moi l'île nue
Tu vas, tu vas et tu viens
Entre mes reins
Tu vas et tu viens
Entre mes reins
Et je te rejoins

Je t'aime je t'aime
Oh oui je t'aime
Moi non plus
Oh mon amour
Comme la vague irrésolue
Je vais, je vais et je viens
Entre tes reins
Je vais et je viens
Entre tes reins
Et je me retiens

Tu vas, tu vas et tu viens
Entre mes reins
Tu vas et tu viens
Entre mes reins
Et je Te rejoins

Je t'aime je t'aime
Oh oui je t'aime
Moi non plus
Oh mon amour
L'amour physique est sans issue

Je vais je vais et je viens
Entre tes reins
Je vais et je viens
Je me retiens
Non! maintenant
Viens

La casa bioclimàtica

2010-06-01T10:58:00.004+02:00

Llàstima que Sss no visca encara amb mi. Que aguante els quasi quaranta graus que fa als pisos d'estudiants de València. Perquè a la casa nova que estrenàvem en maig, la temperatura es manté constant. Reconec el meu escepticisme quan em van dir que era bioclimàtica. A banda del singular disseny en peine -hem batejat l'edifici amb el nom de "Prison Break"- l'únic que presagiava aquella propietat era l'absència d'aire condicionat i les plaques solars dels escalfadors d'aigua. Però l'orientació, els corrents d'aire, el material de les façanes o la distribució de les estances aconsegueixen que, per primera vegada anit, no m'haguera de tapar amb manta en el sofà. Això sí, les habitacions es mantenen més fresques que el saló d'estar i vaig dormir amb el nòrdic damunt. I no, no he suat. Les gotes han començat quan he eixit de casa pel matí. No eixiu al carrer si sou de mantega. I si us quedeu a casa, que siga bioclimàtica, que l'aire condicionat costa una pasta i resseca la gola.

La utilitat del futbol

2010-05-31T12:06:00.005+02:00

De vegades em pregunten quin sentit té seguir un equip de futbol. "És una dosi d'alegria extra" conteste i em responen, amb lògica, que també de cabreig si el teu equip perd. Supose que passarà en la majoria dels casos, però no amb el Llevant. Sóc d'un equip tan patit que els aficionats (dissabte superàvem els 15.000 en el Ciutat dos anys després) som felicets amb què l'equip faça el que puga cada setmana. Allò de "l'important és participar" és més visible en este club que en cap altre. Com també aquell lema, "forjados en el yunque de la adversidad". Sinó, digueu-me com és possible que fa dos anys escrivira açò i ara us mostre aquesta foto. El Llevant UE està a un pas de primera amb un equip fet amb jugadors recuperats pel futbol, cessions i gent de la casa. Retalls i pedaços ben cosits per Luis Garcia i el director esportiu que han fet, d'un dels pressupostos més baixos de la segona divisió, un equip apdavanter de la empatat a punts amb la tot poderosa Reial Societat. En qüestió de setmanes caurà l'ascens a primera, en l'any del centenari. Però si no pujàrem, que ho farem, tampoc passa res: ens han il·lusionat tota una temporada. Sols per això, paga la pena seguir el Llevant. Reconec que els seguidors del Reial Madrid o del València ho tindran més cru. No guanyen sempre i sembla que és l'únic objectiu. Per això és més sa afrontar les temporades amb expectatives humils i que siga el temps qui aporte les satisfaccions. L'any que ve, en primera, no importarà tan el lloc final en la classificació com sentir que els granotes, sense pols ni remolí, estem de nou en primera. (Per cert, dissabte vam guanyar 2 a 1 al Rayo. El gol d'ells va ser de penal i a nosaltres ens van expulsar dos jugadors: forjats en l'enclusa de l'adversitat).

JM López

Courtney i jo

2010-05-27T11:58:00.005+02:00

Què voleu? M'he llegit el llibre de la Etxebarria i he furgat pel meu compte sobre la vídua de Courtney Love. El primer descobriment han estat els seus discos: "Live through this" és un treball imprescindible per aquells que vulguen pressumir de gustos musicals. Però la senyora col·leccionista de caixes amb forma de cor té moltes més vessants interessants per allò del kinderwhore o les riot grrrls. A més, acaba de traure disc com a Hole dotze anys després ("Nobody's Daughter") i no ha perdut gràcia ni actitud, per moltes operacions d'estètica a les que s'haja sotmés. Una personatge que, en tot cas, no deixa indiferent.

Hui necessite esta cançó

2010-05-27T10:05:00.001+02:00

Hemos ganado otra vez sin bajar del autobús,
y nadie lo va a contar, no escribáis nada más.
Podemos reconocer, un poco amargo sí es,
si eres un rayo de sol, ver marchitar una flor.
Y si no hay de beber haré orgullo de mi sed,
ya lo dijo un francés mi amor se escribe al revés.

¡Qué más puede darte el mundo
si cada segundo es una primera vez!
Somos verdaderos gigantes
y cada segundo nos mata David.

Y ya verás que el fin pondrá a cada cual en su lugar.
No hay ensayo ni hay error, condenados a andar,
condenados a nadar, y sin ropa que guardar,
y sin nada que ganar.

Meteorizados los dos, somos mujeres de acción.
Si hay algo que ocultar sella tu habitación.
El comando se perdió nada más desembarcar,
el capitán me gritó: ¡Te quiero masticar!
Podemos reconocer, un poco amargo sí es,
si eres un rayo de sol, ver marchitar una flor.

¡Qué más puede darte el mundo
si cada segundo es una primera vez!
Somos verdaderos gigantes
y cada segundo nos mata David.

Y ya verás que el fin pondrá a cada cual en su lugar.
No hay ensayo ni hay error, condenados a andar,
condenados a nadar, y sin ropa que guardar,
y sin nada que ganar.

Somos verdaderos gigantes
y cada segundo nos mata David.
¡Qué más puede darte el mundo
si cada segundo es una primera vez!

Y ya verás que el fin pondrá a cada cual en su lugar.
No hay ensayo ni hay error, condenados a andar,
condenados a nadar, y sin ropa que guardar,
y sin nada que ganar.

Primer clip de Megaphone ou la mort

2010-05-25T16:28:00.003+02:00

La mirada de Clotilde

2010-05-25T11:24:00.004+02:00

Clotilde Reiss era alliberada després de 10 mesos retinguda a Teheran perquè el règim iranià la considerava un subjecte subversiu. L'acusaven d'haver enviat informes i fotografies per correu electrònic sobre les manifestacions post electorals contra el president Ahmadineyad. En la foto de El Mundo mostra serenitat, agraïment i alegria pel final del malson, però alhora, veig la mirada de qui ha eixit enfortida després d'una horrible experiència. En cap de les fotos que he vist desapega els llavis. És com si no vulguera que isquera de la seua boca cap paraula de dolor, com si tot el que haguera viscut s'ho guardara per ella amb ganes que els flaixos de les càmeres, titulars de periòdics i peus de foto l'obliden i la deixen dur de nou una vida normal. 24 anys de vida que, mentre esperava judici a l'Iran, ignorava si recuperaria algun dia. Un homenatge, silenciós, a la llibertat d'expressió.

Setmana d'estiu a Vancouver

2010-05-24T11:05:00.005+02:00

Com que porte tres projecte literaris en dansa, em repartisc el temps segons el que m'abelleix cada setmana. Si l'anterior vaig iniciar "Escapulari escandinau", hui m'he aixecat amb ganes de rematar, almenys, la segona part de "L'estiu a Vancouver". Són tres parts i quan acabe esta revisió estaran enllestides perquè els meus conillets d'índies la lligen en primícia i em facen les corresponents crítiques constructives que milloren el producte. "A foc seguit" es troba, precisament, a l'espera que incorpore les crítiques que m'han fet. En la segona part de "L'estiu de Vancouver" he repensat l'aspecte de Festa, una de les protagonistes, i estic enamorat del personatge que resultarà. Espere que el lector s'enduga la mateixa impressió. De moment li dedicaré la setmana que comence.

Nou projecte: escapulari escandinau

2010-05-21T17:57:00.003+02:00

Amb aquest, són tres projectes en els que hem trobe treballant quan la feina que em dóna de menjar m'ho permet. A "A foc seguit", que després de les crítiques constructives he de pulir una mica més; i "L'estiu a Vancouver" on encara queden dos terços per revisar abans de passar-ho als lectors pilots; sume ara "Escapulari escandinau", un recull de relats, més o menys presentables i que no em provoquen vergonya aliena del centenar que he escrit. Us deixe de moment el logo del projecte. Supose que algun dia voran la llum tots tres o, almenys, eixa és la idea.

Digue-me que tot açò serà per a bé

2010-05-05T15:38:00.000+02:00

Hui ha estat un d'aquells dies que no es viuen, es pateixen. Deu dies després que em donaren la clau del pis nou, continue la mudança sense ascensor. El que era una alegria (passe d'un 1er a un 5é i guanye plaça de garatge), ha esdevingut una tortura i, tot s'ha de dir, un sa exercici físic i mental (mai sé on tinc açò o allò perquè, ara com ara, visc en dues cases). El garatge, per cert, no l'he estrenat. Ho faré esta nit després que aquest matí m'haja trobat el cotxe sense els intermitents de la porta. Me'ls han furtat amb professionalitat mecànica. S'ha endut vidre i làmpara, però no m'han fet una trista ratllada ni s'han deixat cap clau fora del lloc. No s'han endut l'antena, ni la ràdio, ni res més. Sols els intermitents. I quan ficava cinta aïllant als cables perquè no facen contacte amb la carrosseria, m'he enganxat el suéter en un ferro i l'he esgarrat. A tot açò, els de l'IVVSA (el pis és VPO) no m'han dit quan engegaran l'ascensor (fins aleshores no tindré electrodomèstics), quan funcionarà l'antena comunitària (ara com ara sols es veuen les televisions "valencianes"), i quan eixirà aigua calenta. Duc així deu dies. Que algú em diga, per favor, que tot açò serà per a millor. Que em fa més fort ja ho sé. Les òsties endureixen la cara.

Afàsia

2010-05-04T19:25:00.003+02:00

Estime cantar boira disc per a l’apàtrida inserit. Que aprenga la ment que la mida no és de calor clavell, per molt que homenatge. En resposta als primers, camines del lloc coent a no callar més. Em fa socorrer el gos creient pres. Queia l’africà de les cartes suant l’adreça de virtuts vaig homenar les ràtzies. I on cara mort que no m’ix el ficcionari. Per poc que repliques, tots et tradueixen. Tantes dones que peses no lliga amb els teus nius. Del curs obscur travesses al soroll. Véns sord. I quant ratlles insulta legal. Estenies un futó de ratllador, les riberes properes, veuries lliures ametlers, sèries de processó anal… Molt ha cavat. Enyores que la televisió posa crítica i orinal pagarà els críptics de les revisions especificades. La terra de blat per als compradors. Res de llanda, al principi bot, les dones Fortuna. Si se’n passa, aprovisionaràs el dic curt i baldaràs amb la sinzera que robes.

Primer clip d'Autòmats

2010-04-27T17:34:00.002+02:00

L'estiu a Vancouver

2010-04-19T17:34:00.003+02:00

He agafat una interessant freqüència en aquest blog: cada quatre o cinc mesos deixe un missatge que, si bé no facilita el seguiment dels lectors perduts, em (re)situa. La segona novel·la està a punt d'acabar i és una sort, perquè ja he renegat de la primera. Pel moment s'anomena "L'estiu a Vancouver" i el fil argumental que exposava en gener s'ha desenvolupat segons l'imprevist, que trobe que és una divertidíssima manera d'escriure: que els personatges estiren de l'autor, que cobren vida, que no els pugues ensinistrar. I David, Vic, Judes, Festa i Lena m'ho fan passar tan bé que em sap greu dir-los adéu.

D'altra banda estic de mudança. A maig estrena casa i, espere que a setembre, vida en parella. De moment ni tinc les claus, ni l'alta de la llum, ni els mobles muntats. Així que "L'estiu a Vancouver" haurà d'esperar: com he dit, no tinc pressa tampoc per acomiadar-me dels cinc personatges que han cobrat vida estos llargs mesos de fred.

La caseta del Pla

2010-01-19T12:08:00.003+01:00

I mentre "A foc seguit" segueix el seu camí -tot i que no sembla que els creme en les mans als editors- he tancat David i Vic, els dos suïcides que més em van impactar en 2008 i 2009, en una casa de camp i portem junts més de quinze pàgines. No sé on acabarem, però ens veiem tots els dies i la seua companyia -literària i musical- és agraïda. Seguirem informant.

Estic novel·lant!

2009-12-01T09:01:00.003+01:00

Arrop i talladetes 46

Inglourious Tarantino

2009-09-19T15:57:00.004+02:00

Em confesse seguidor de Tarantino. D'aquells que va veure qualsevol pel·lícula seua abans de les crítiques. El seu nom al cartell era prou per a mi. Fins ahir. Esperava amb il·lusió l'estrena de la seua nova pel·lícula "Malditos bastardos" i és el qualificatiu que li aplicaria: dolenta, més que maleïda, i bastarda. Perquè el que fa gran a Tarantino està molt diluït. Perquè la història no té ni cap ni peus. Perquè Brad Pitt no destacaria ni entre Los Hombres de Paco. Perquè és llarga, avorrida, previsible, histriònica, inversemblant i perquè els crítics de cinema sembla que no l'hagen vista. Perquè em vaig adormir al cinema i sols m'havia passat amb Matrix i El proyecto de la bruja de Blair. Perquè en el fons, és tirar els diners. Esteu avisats.

Si us abelleix bon cinema sí que hi ha una pel·lícula independent americana d'una directora debutant, que vaig anar a veure perquè la recomanava el propi Tarantino -després de Malditos Bastardos faria bé en dedicar-se a la crítica durant una temporada i així reflexionar, per bo que siga tot no val-: Frozen River. Veieu-les i compareu. I ja em direu.

30!

2009-09-17T08:47:00.002+02:00

Penjades al coll trenta tardors que ja em donen l'esquena.
Trenta raons per viure a fons quan saps que el temps no espera.

Trenta cançons que em fan menys feixuga la vida.
Trenta melodies més que avui em queden per escriure.

Trenta llocs on fer que surti el sol,
trenta moments de soledat,
trenta torns per tornar a aixecar el vol,
trenta pupil·les on reflectir-me,
trenta espines del passat.

Trenta ocasions per tornar a caure en la mateixa pedra.
Trenta racons que em conec del teu cos per poder perdre'm

Trenta bars oberts i una ciutat adormida.
Trenta sorolls nous donant pel sac dins la meva oïda.

Trenta instants per no fer-me saltar els ploms,
trenta motius per assentar el cap,
trenta plans per fer volar coloms,
trenta mentides fetes a mida,
trenta estius que ja han volat.

Trenta punts de vista.

Trenta llocs per on fer sortir el sol...

(Molt bona la teua pensada i trenta gràcies)

(E)moció a Benidorm

2009-09-11T10:26:00.002+02:00

A mi em sembla bé la moció de Benidorm. La dreta, hipòcrita, critica el pacte amb un trànsfuga que ells mantenen, sense anar més lluny, a Dénia. No sóc partidari del trencament de les regles democràtiques que, d'altra banda, són molt millorables i s'estalviarien problemes com aquest amb l'elecció en llistes obertes dels regidors. Però estic fart que l'esquerra tire amb rifle de balins mentre la dreta ho fa amb bazooka. El millor exemple és TVE i Canal 9. S'imagineu la primera amb les mateixes directrius que segueix Canal 9, on l'oposició no existeix? Ja està bé, home, que porten massa anys de prepotència al poder. I tot va començar, amb una trànsfuga, per Benidorm.

2009-09-02T11:23:00.002+02:00

Era possessiu, ara un pronom feble. Un article, un predicat al desert. Un sintagma poc nominal, una oració gens copulativa. Subjecte sense temps... Verbal

La involució de l'espècie

2009-09-02T11:16:00.002+02:00

L'autèntic sentit de la parella no és altre que el simulacre d'una comunicació. Ignasi Mora, "Finale".

Merxe es menjava a bocades les tapes i el fum que expulsava Çalek mentre fumava i pensava en l'evolució humana i en com, és preferible que caigues en gràcia a que et faces mal pel bac. Çalek sabia que Merxe aconseguiria tot allò que li demanara al seu pare. Ell, en canvi, invertiria en un autobús de futurs. Un autocar on pujarien tots aquells sense destí; els que abandonaven i els que estaven abandonats; els que es drogaven per primera vegada i els que es penedien; els que es manifestaven i els inexistents. Un autobús farcit de bones intencions, malgrat tot. Com les fosses abissals on esperen la seua oportunitat les criatures prostrades que hi habiten. Tots havíem estat algun cop membranes amb llumenetes. Ara però, el tronc de l'arbre li deia, gràcies al llenguatge de la saba, que només restaven calamars gegants al fons del mar o que, almenys, s'havien apoderat de l'espai necessari perquè desplegaren les potes mentre sumaven tentacles.

Merxe preferia els testicles per sobre de totes les parts del cos que la completaven. Vestia botes de canya alta i engolia, sense mastegall, els trossos de sípia arrebossada i de calamar romà encara calents que el cambrer havia dut de la fregidora a la taula. Un pedaç de paper de cuina al cul del plat absorbia tot l'oli. Menjava i li engreixaven les cuixes, redéu, quines cuixes tenia! Unes cuixes que sobreeixien per l'entrada a les botes de canya. Quan Çalek li les llevava, reparava en la marca roja que li deixaven a la carn.

Ara però, parlaven de calamars. Cantars del fons del mar, que calamarsava el poeta, octòpodes que es desplaçarien a botets durant milers d'anys fins que estabilitzaren els passos. Els cangurs però, no han progressat gens en aquest aspecte. Quan caminen com ara ho fem nosaltres, seran amos i senyors del planeta i nosaltres engegarem l'etremónorc de l'espècie. Ben segur que influirà la pèrdua en dos terços de la capacitat espermàtica entre els homes per cada generació que passa i l'atròfia del seu òrgan sexual. També tenen culpa les dones, la seua llet conté desenes de toxines artificials, begudes o ingerides, i la menstruació els arriba molt abans. El procés d'extinció humana s'ha engegat i serà imparable. Faran cartes i cromos de nosaltres i els cangurets ens rifaran. Amb sàpiens sàpiens sàpiens i amb els erectus de sexe lliure que buidaven quan els calia, sense efectes. Un erectus renta estris a la vora del riu; mare m'he deixat les espardenyes; i aplega ell; si són les espardenyes; i se li tira al damunt amb l'amabilitat dels salvatges; ignorem el Petrarca, ignorem moltes coses; que els permet la pràctica de la primera còpula humana. Quina postura acomodaren la parella prehumana que va originar l'espècie? Com s'ho muntaven al mecanoscrit del segon origen?

Amb les referències a Vicent Andrés Estellés i Manuel de Pedrolo, Merxe iniciava una conversa literària. Ella diu que som un bloc de marbre. Aquesta és tota la nostra creativitat. És quan ens piquem nosaltres mateix que, a mesura que ho fem, que creem, que escrivim, que pintem, que cuinem, que muntem, que modelem, trenquem escames i descobrim el contorn veritable de l'estil, de l'ànima que crea, i ens crea. Çalek li pregunta en quin punt es troba ella. Evidencia que pensa que li sobra cansalada sota la cotna. Ella li confirma que manca temps perquè es veja la seua figura, ara hiperbòlica. També diu que els clàssics són avorrits; la literatura ha millorat tant en dos mil anys d'història que no l'interessen aquells esborranys primitius. Gargots, eren tot gargots. En canvi, el cinema havia empitjorat amb el temps. El cinema sonor l'havia aniquilat. Es va perdre la possibilitat d'un llenguatge propi i va acabar en les arpes, desafinades, de la novel·la i el teatre.

El contrabaix d'un músic ofereix un respir. Çalek descansa, no li interessa el somni d'una rica i consentida. I li agraden més les botes que les cames; l'escot que el que amaga i mostra a parts quasi simètriques amb epicentre al mugró. Ell és un home, en certa manera, erectus; no és encara com les pedres ben robades pel riu de la societat i els modals. Ella és una petxina entre tant de cudol de classe C. La ce, l'ela i la ka la duia ja al nom: Çalek. Çalek... Çalek... recordava una cançó d'Albert Pla. Aquella en que estaven en una terrasseta de bar un fosc migdia i feien l'amor a la segona estrofa i a la darrera passaven una lluna de pol·len que fumarien junts quan es casaren.

Encara s'estranya que s'haguera interessat per un magrebí com ell, tot i que carregat de somnis en la motxilla, com cantava Arròs Caldós. La dolçaina li va obrir les portes de la integració en aquell país de pólvora kitsch, de nina de plàstic amb el vestit regional a sobre del televisor. De façanes de cases entaulellades. De jardins grans i fortunes privades que ostenten les misèries col·lectives i els minsos parcs públics. Un poble que ni reacciona ni es redimeix, però et dóna el vist i plau per aquella dolçaina antiga que havia passat de mans a mans pels primogènits de la seua família des dels temps de l'Oranesat. L'havia apresa allà, com els seus pares dels seus avis i els seus avis d'aquells bons valencians que un dia apostaren pel Nord d'Àfrica i s'establiren amb la llengua i la seua música. A unes hores de navegació de la terra dels anonimats, de la lluna minvant mediterrània. A Orà.

Merxe havia escoltat a la televisió un actor porno que deia que follava, però que li pagaven per follar i quan es dutxava després del treball se sentia com el que ha anat de putes. El porno, reflexionava Merxe, es va acabar amb la invenció del vídeo perquè els espectadors forwardejaven ràpid a la recerca de les escenes de sexe i el guió perdia tot el sentit. L'argument no importava; per això, considerava la pornografia el millor representant de la contemporaneïtat. Çalek aportava la dolçaina que caigué en gràcia, en una cercavila de Falles, a la que més pintava de la comissió. Al principi els va ajuntar el vici per la neu. Aspiraven fins que acabaren al llit d'un hospital per sobredosi. Ella li'l presentà als pares perquè la culpa fóra repartida. També l'havia deixada en estat de gràcia: ben prenyada. A l'endemà viurien junts.

La "festa" continua

2009-08-16T12:47:00.002+02:00

La policia evita que s'ofegue a Gandia un venedor il·legal que fugia amb la mercaderia

Uns turistes s'enfrontaren de nou amb els agents

Desobediència cívica

2009-08-15T16:01:00.004+02:00

Centenars de turistes tracten d'impedir la detenció d'un senegalés a Gandia. Quants de nosaltres hem sentit ràbia de les marques cares i d'aquells que paguen per elles mentre d'altres creuen com poden l'estret a la recerca d'un present. Quants de nosaltres pensem que mentre la policia s'ocupa dels més dèbils els corruptes són ben vistos, visten bé i passegen impunes amb bosses de mà de cinc-cents euros. Més del que qualsevol d'aquells que venen les falsificacions guanya en un mes.

Retrobaments

2009-08-11T11:44:00.002+02:00

Ring, ring, ring....
- Ie, perdut! Quant de temps!
- Sí, he he. On estàs?
- Ací. I tu?
- Jo també?
- També estàs ací?
- Sí. Quedem o què?
- Tu diràs, tres anys que fa que no et veig.
- Per sopar?
- Perfecte. Però millor si ens veiem a les huit i ens hem fem unes canyes abans.

La llengua i els blogs

2009-08-10T09:50:00.003+02:00

La pluja dels darrers dies o la necessitat de donar senyals de vida a l'exterior. Per alguna raó trenque el silenci que havia iniciat fa uns mesos. Continue ací, quasi de vacances (de nou), acabe de llegir un llibre sobre llengües en perill d'extinció i m'he adonat que el català té molt bona salut. Almenys comparat amb les llengües que apareixen al llibre per les quals la nostra és sempre un exemple a seguir. Em quede però amb una idea clara: el més important és que la llengua es parle i quan més joves ho facen, millor. Tot i això continue escrivint: és una forma de parlar, en català, amb mi mateix i, espere, amb altra gent. Tot arribarà.

Ja sé a qui votare

2009-06-03T16:54:00.005+02:00

Un nou partit valencià, el FAVA-BOV, proposa la introducció d'una valenciana en les urnes. Es tracta d'un conya amb la seua gràcia, com passa també amb el manifest fundacional, els collages amb que acompanyen cada escrit del Consell Suprem i la sana coentor que destila.

A qui vote per les europees?

2009-05-23T15:54:00.001+02:00

Ens prenen per idiotes?

2009-05-14T08:35:00.006+02:00

Sembla que TVE va censurar la xiulada a l'himne d'Espanya que es va produir en la final de Copa d'ahir. Els problemes tècnics als que va fer al·lusió la cadena perquè no emetera en directe l'entrada del rei a l'estadi eren la necessitat d'esmortir una música de vent majoritària. Poca transparència i molta mediocritat en la retransmissió d'ahir: el narrador ficava un interés en el partit com si es netejara les sabates; els comentaristes (Milla i Urzaiz) no aportaven res; i els "problemes tècnics" ens van impedir que veiérem en directe l'entrada del rei al camp. Això és una televisió de referència? O com que estaven a València se'ls va apegar la síndrome Canal 9?

Y he perdido el miedo a volar

2009-05-12T15:27:00.007+02:00

"Y enciendo la faria de las grandes ocasiones y en la nube tengo un BMW, una playstation, tu foto y un par de postales, sigue escribiendo donde quieras que tu estés...". Gran, molt gran. Hi ha divendres que no te'ls esperes, que t'arriben perquè sí, que et tornes xiquet, que balles, que botes, que cantes, que estimes, que dius "Felicidad que bonito nombre tienes". Divendres passat va ser d'aquells, en un local al costat del port, amb Lichis sobre l'escenari, durant dues hores, sense descans, sense fi. Que gran, xe! I quina sort que anàrem junts. ("Tú que eres tan guapa y tan lista -y artista-, tú que te mereces a un rey, a un periodista").

Errades

2009-05-08T20:05:00.002+02:00

Em fiquen nerviós les faltes d'ortografia, sobretot les meues. Per això, m'ha caigut el món als peus quan m'he adonat, amb les cinc còpies pel concurs literari fetes i enquadernades, d'un "ós" sense accent diacrític o un peu de pàgina on he escrit "sotsoficial" de tres formes diferents: la correcta, "sots oficial" i "sub oficial". A més, he escrit "la netejar" en lloc de "la neteja" i se m'ha colat la primera línia d'un epígraf com a darrera de la pàgina anterior. Com està, s'ho trobaran els membres del jurat: espere que facen com sempre i no s'ho lligen tot. Així hi ha menys possibilitats que descobrisquen les errades. O millor encara que els membres del jurat siguen com la majoria i no tinguen ni puta idea d'escriure. Així sols pesarà el seu criteri subjectiu.

Renaixement

2009-05-07T08:25:00.003+02:00

Diuen que hom no es fa del Barça, naix. Ahir, però, em vaig fer un poc. Sobretot davant la impotència que creava veure que un plantejament tan miserable com el de Hiddink donava efecte. El Chelsea no mereixia passar! El cas és que veia el partit en un hotel i el patiment era sols això fins que van baixar cinc o sis madrilenys que estaven de viatge de final de curs i van començar a toca les pilotes. Que si no han xiulat unes mans clares, que si això era falta, que si aplaudim als del Chelsea per una de les escasses arribades a l'àrea, que si el Barça açò, que si el Barça allò. Vaig entendre aleshores perquè el Barça és més que un club. Si en teoria és un equip espanyol, que feien mitja dotzena d'adolescents de Madrid recolzant el Chelsea? Us podeu imaginar la reacció que vam tindre amb ells quan va marca Iniesta. Impagable. Molt millor que el 2 a 6. Rabieu.

Post part

2009-05-05T21:58:00.003+02:00

He acabat el primer recull de relats que presentaré a un concurs, fins ara mai m'havia exigit tantes pàgines. Trobe que açò que em pertorba en aquests moments és allò que anomenen la depressió post part. Post part d'una criatura d'onze membres, més arriscada que atrevida i que m'he passat un mes revisant i que ara reposa damunt d'un prestatge a l'espera que el fotocopie, l'enquaderne, l'envie amb l'esperança que es defense davant del jurat amb la mateixa força que m'ha absorvit a mi. Ho volia celebrar aquesta nit, però no m'abelleix eixir. Em quede a casa, embolcallat pel meu barnús nou i alguna pel·lícula antiga. Gol de Cristiano Ronaldo... i a mi què?

L'última columna de Javier Ortiz

2009-04-29T00:32:00.007+02:00

Feia una setmana que no escrivia al blog i em trenque el silenci per la sobtada mort -61 anys- de Javier Ortiz, el meu columnista de capçalera des que ens deixara Eduardo Haro-Tecglen. El vaig descobrir primer a les pàgines d'El Mundo, una agradable sorpresa entre tants opinadors de dreta. Des de l'eixida de Público, era el primer que cercava. Amb la seua mort m'he assabentat que residia prop, a Aigües, i que ell mateix va escriure el seu obituari el passat mes de gener pel que li puguera passar. Un periodista de cap a peus fins el darrer sospir. Que se'n vaja algú a qui has llegit durant tants matins mereixia un escrit, una mostra d'agraïment per l'exemple i els bons moments.

Crítica a la crítica

2009-04-21T22:54:00.007+02:00

Aquest mes la revista Enderrock trau la crítica de tres dels millors treballs publicats per gent del País Valencià. Parle de Sénior i el Cor Brutal, Arthur Caravan i Remigi Palmero. Dels dos primers ja vaig parlar. Del tercer parlaré hui i aprofitaré per tirar per terra els crítics de l'Enderrock. O s'han escoltat els discos una sola vegada o no tenen gust o volen que els valencians ens dediquem en exclusiva a l'ska i la dolçaina perquè quan gent com els tres esmentats trauen discos tan seriosos i grans com els seus me'ls puntuen amb 3, 4 i 3 sobre 5 respectivament. Llàstima que no tinga a mà la puntuació que li posaren als darrers discos de provinents de les grans discogràfiques catalanes o del món del "rotllo". Sort que l'Enderrock no és cap referència en el món de la música i publicacions com Mondosonoro, Rockdeluxe, àdhuc el suplement cultural de El País, Babelia, ja han ficat els discos esmentats on mereixen, ni més, ni menys. Ara em toca fer-ho a mi amb el "Sense comentaris" de Remigi Palmero. Quinze anys de silenci per a traure un disc de veu i guitarra, confesse que de bones a primeres suscita prejudicis. Però quan dus 5 escoltades, atentes o no, et sents com si les cançons t'arribaren del carrer i te les duguera el vent i no el disc compacte que tens ficat. Naturalitat i senzilla que brilla en tots els tems. Que és un disc difícil, ho reconec. Que suposa una agradable satisfacció quan li han agafat el to, també.

L'escuma dels dies

2009-04-16T08:25:00.004+02:00

Contava ahir la televisió que a un pacient rus li van descobrir un brot d'arbre als pulmons. Que no és tan estrany que t'aplegue una llavor als pulmons, tot i que ho és que germine perquè li manca llum allà dintre. A mi em va vindre al cap un llibre magnífic: "L'écume des jours" de Boris Vian. Una història d'amor on a l'enamorada li creix un nenúfar al pulmó que fa que, poc a poc, s'apague. El que desconeixia és que la novel·la s'havia adaptat al cinema... que arriscats són alguns! Tot i que el cartell recull a la perfecció l'esperit de l'obra.

Dormir al cinema

2009-04-15T08:58:00.004+02:00

De Barcelona m'he dut un refredat, però ahir em va dir un amic d'anar al cinema i allà que em vaig presentar amb una autocombinació de couldines i ilvicos al cos sense massa resultat més enllà de la dolça letargia. La pel·lícula, 53 dies d'hivern, se'm va fer quasi tan llarga com l'estació, però per lenta. En aquelles butaques que m'havien semblat incòmodes fins aleshores vaig pegar alguna cabotada però, quan despertava, seguia el fil sense problemes pel que entenc que li sobren seqüències a la pel·lícula, sense dubte. Feia temps que no m'adormia al cinema: les darreres vegades va ser amb "El proyecto de la bruja de Blair", "El señor de los anillos" i "Harry Potter".

Roures, trosko

2009-04-06T11:53:00.007+02:00

M'he assabentat ara de l'escàndol que es va muntar a propòsit d'unes declaracions de Jaume Roures, propietari de La Sexta o Público entre d'altres, en el diari Libération. Total perquè diu que no treballa, milita o que guanya diners (molts) i els fica al servei de les seues idees (estarem d'acord en què els seus mitjans es troben a l'esquerra de la resta dels convencionals). Però el que més ha dolgut als mitjans espanyols és que s'ha pronunciat a favor d'un referèndum d'autodeterminació català. Roures també es declara trosko (de jove va militar el LCR i en la IV Internacional). A veure si és nota la pasta en la candidatura troska per a les properes europees, Esquerra Anticapitalista que, per cert, han tingut problemes amb el tema de les signatures.

El Foster Wallace valencià?

2009-04-03T08:41:00.003+02:00

He deixat els "Juegos míos" d'Espido Freire que duia entre mans perquè necessitava que una lectura menys boirosa i n'he trobat una ideal pel meu estat d'ànim, "El Dorado" de Robert Juan-Cantavella, un escriptor i traductor nascut a Almassora en 1976 i que viu a Barcelona. Vaig escollir El Dorado perquè la narració comenta a Marina d'Or -allà em trobe en companyia d'Escargot- i acaba amb la visita del Papa a València -o això he llegit en premsa. El cas és que l'estil de Robert J-C és cagadet al de David Foster Wallace, però no una mala imitació. Crític, divertit i d'aquells llibres que et demana que no pares de llegir. Mira sí és que sols m'he llegit el primer capítol i ja he pensat el proper llibre que em compraré d'ell: "Proust Fictions".

Açò sols passa ací

2009-04-02T09:07:00.005+02:00

M'han copsat dues notícies: d'una banda, la celebració d'unes regates de la Copa de l'Amèrica a 9 milions d'euros el xou. Quants llocs de treball es podrien crear amb els 18 milions que ens costarà el caprici? I com que el Govern d'Espanya no ha volgut participar del malbaratament, amb raó, ho pagaran tot entre Rita i Camps, és a dir, entre els valencianets i els valencians. L'altra notícia és que enguany, de cara al 25 d'abril, s'han convocat 3 manifestacions. Per una banda, la dels "sobiranistes valencians", una colla de partits personals i intransferibles que eixirà a les set de la Plaça del Mercat. Mitja hora abans, el mateix dia, eixirà de Sant Agustí la que convoca l'esquerra independentista. I el 9 de maig (?) la tradicional, la d'Acció Cultural del País Valencià. És a dir, que mentre uns fan el que els ve en gana, els altres (es) fan... la mà.

Espai publicitari

2009-04-01T09:17:00.001+02:00

Després d'un any sabàtic i de celebrar la 3a Intercomarcal Cabotista en l'exili cubà, enguany (bicentenari del naixement de Bernat i Baldoví) torna a aparéixer La Cabota, la revista satírica més seriosa que ha donat esta terra: publicada per primera volta en paper la primavera del 2005, a l'any seguent celebrà el seu primer aniversari a Gandia amb la 1a Intercomarcal Cabotista, un festival amb els millors -i més graciosos- artistes valencians i, en 2007, després de huit números La Cabota es deixà d'imprimir després de la 2a Intercomarcal Cabotista, pendent de la refundació del cabotisme i de l'ampliació efectiva de la seua àrea efectiva d'implantació, de l'Horta de Gandia a la resta del pastís valencià -Valldigna inclosa-.

Ara, La Cabota es refundarà com a portal digital baix la supervisió de l'exiliat Mr. Cabota i amb l'equip habitual d'Ausiàs de Borja i Martorell, Lucrècia de Borja i Bairén, Xiquet Alemany i altri, amb una nova edició del congrés de tot el cabotisme, l'antic i el modern: este dissabte, 4 d'abril del 2009 a les 11 de la nit al Cine Goya de l'Olleria (la Vall d'Albaida ), podreu escoltar les ponències de Carles Pastor (artista local emigrat a la Safor profunda), el Tio Fredo (una jove promesa emergent de la cançó d'autor), Marian Díez (monologuista monovera amb més de mil cares), Senior i el Cor Brutal (estil americana però per riberenques), Pepet i Marieta (riberencs dellà el Sénia) i el retorn de l'exiliat per excel·lència, Lluís el Sifoner, l'assot -i la ferradura- de la gauche divine, l'enfant terrible de la Nostra Cançó. L'entrada, com sempre, a 5 euros per cap; ja podeu reservar-ne fins a tres-centes per correu a la cabota punt org.

Pensat i fet,
La Cabota
http://lacabota.org/"

Astènia primaveral

2009-03-31T09:16:00.003+02:00

Acabe de descobrir, quasi als 30 anys, Erik Satie. I no m'explique com he estat tant de temps sense saber d'ell. Resulta que va ser un d'aquells discs de música clàssica que regala Público el dissabte. El vaig ficar per provar i em va sonar a pel·lícula francesa. Una música que calma, relaxa i tranquil·litza. Molt minimal i perfecte per a l'harmonia i l'equilibri interior. Proveu-lo. Jo vaig a llegir sobre ell. I he trobat aquest retrat seu pintat per Rusiñol! Tot molt modernista.

Accident

2009-03-30T08:40:00.003+02:00

El vam ajudar en la mudança. Ens va tornar a casa i ens va convidar a sopar. Després va partir cap a l'apartament que estrenava, el primer on viurà sol. "Fes-nos una perduda quan arribes". Plovia. Com que duia ja dos viatges d'autopista es va inclinar per la carretera nacional. Escoltava l'Alabès-Hèrcules quan una roda li va rebentar i se'n va pujar a l'empara. Els agents de trànsit li van comentar que ahir havien remolcat quatre cotxes en el mateix punt per les mateixes raons, el seu era el que menys mal s'havia fet. Dues hores més tard, després que la primera grua telefonara una ploma i un taxista el duguera a casa, estrenava casa nova.

He patit un percanç

2009-03-27T20:35:00.003+01:00

Fa no res em queixava que em vaig trobar a Roger Mas sense barba ahir a Oliva. Serà veritat això de que per on parles passes perquè, fa un instant, mentre provava la magnífica màquina que he comprat per retallar-me la barba, he apurat tant que m'he quedat quasi sense ella. Així que he pensat que era un senyal del cel i de Roger Mas perquè sanejara un poc la pell que duia ja un any coberta. Ara em trobe més que jove, adolescent, i se'm fa estranya la sensació de l'aire fresc per parts de la cara que abans duia coberta. Espere que el pèl es done pressa o la meua reputació caurà pel terra.

Un tast de Roger Mas

2009-03-27T17:55:00.005+01:00

Ahir vaig assistir al tast que el Poefesta d'Oliva va oferir la vespra de la gran cita que serà hui divendres a les 20 hores. Un tast amb la poetessa i organitzadora de tot, Àngels Gregori, la cantautora Marina Rossell, el poeta Andreu Subirats i el místic domèstic Roger Mas. Ens detindren en els dos homes. A Oliva vaig anar pel darrer: em va contar coses que no sabia, com que el "DP" del quart disc significa "Diurn positiu" i em va signar el "Mística domèstica" en una llengua que va inventar ell quan anava a l'institut i on posava "Llarga vida". També va assegurar que no cantaria mai més Paulina Rubio en català i això sí que és una llàstima perquè millorava la cançó. No em va decebre: em té igual de fascinat i vaig comprovar que és tot un personatge. El descobriment de la nit va ser Andreu Subirats un poeta tortosí que em va meravellar amb el recital satíric que va oferir i que no té publicat. Com és possible que "Manolito", la versió lírica i masculina de la Lolita de Nabokov no estiga encara negre sobre blanc? Misteris d'un home que fuma en pipa i d'un que m'esperava amb barba i cabells llargs però va vindre afaitat.

Funambulista

2009-03-26T11:31:00.006+01:00

Després d'una setmana anàrquica, caòtica o, el que és mateix, fallera, tracte de recuperar l'equilibri interior, l'harmonia entre jo i el món. Per aconseguir-ho, la millor recepta és fer coses que ens agraden i jo m'he retrobat amb una que tenia un pèl abandonada: l'escriptura. En aquest cas, la reescriptura o traure-li punta a uns relats que tenia plens de pols entre diferents còpies de seguretat dels diferents discs durs que han passat pels meus ordinadors al llarg d'aquesta vida i que tots plegats donen perquè em presente a un premi literari prou important del que no sabreu res fins que el guanye, que serà que no, així que potser mai sabreu res d'aquests relats que tant contribueixen al meu (re)equilibri.

Dissabte a Pedreguer...

2009-03-24T09:17:00.001+01:00

Primavera

2009-03-23T08:49:00.004+01:00

Ja han passat les falles, s'han acabat les despertades, els coets, les comissions i tot allò que pertorba el silenci. Fa no res, a més, vaig tindre el darrer atac de mono: l'acupuntura t'allibera del mono físic durant quinze dies i divendres s'acomplien. S'ho podeu imaginar: mal humor, ofuscació, etcètera, superats al llarg del dissabte amb molt d'amor i paciència. Crec que ara ja sóc un home nou que estrena primavera.

Per Falles, no estarem tots...

2009-03-10T09:26:00.005+01:00

No sóc faller: no m'agrada el soroll, que tallen els carrers, ni cremar els diners. Però les he viscudes de prop com a músic que he estat i amic de fallers. A més, sempre m'ha interessat com a fenomen sociològic. És una cosa semblant a estudiar els votants del PP al País Valencià. No saps perquè, ho fa la majoria i t'esforces per entendre-ho. El cas és que l'única connexió que em restava amb el món de les falles era la revista Pensat i Fet que editava Eliseu Climent i que enguany no ha vist la llum, segons El Temps, per la crisi econòmica i la pèrdua de lectors. Pensat i Fet va reprendre aquesta capçalera històrica en 1997, l'he comprada tots els anys, i en 2011 compliria cent anys. I amb ella perdem també La traca, el suplement satíric que eixia al carrer el Dia Nacional dels Valencians, és a dir, el 23F.

Massa nous

2009-03-09T14:02:00.005+01:00

El noucentisme, la nouvelle vague, la Nova Cançó... el terme nou queda antic i superat de seguida. Per això és tan difícil de definir amb una etiqueta -potser el millor seria que ens oblidàrem d'elles- el que es mou al món de la música en valencià -un altra etiqueta que odie. Ja us he parlat ací de Sénior i el Cor Brutal, d'Arthur Caravan i ara em toca fer-ho d'Hugo Mas. Perquè dissabte el vaig escoltar en Casa les Senyoretes, on la Vall d'Albaida i part de l'estranger celebrava Sant Ovidi Montllor. Hugo és d'Alcoi, acaba de traure un disc tan guapo -des del disseny, sense plàstics, fins el contingut, altament poètic i instrumentístic- com la seua veu, a mig camí entre la d'un paisà seu, Ovidi Montllor i un "familiar", almenys de cognom, Roger Mas. Xe, compreu el disc perquè sols pel disseny estareu satisfets. I si l'escolteu, la recompensa serà doble. També parla d'ell, d'Arthur Caravan i de tot el que és mou al subsòl valencià Manel Rodríguez al Levante-EMV. Ho suscric i us ho deixe ací. Per cert, dintre de tot aquesta moguda, o en paral·lel, o jo què sé què, s'anuncia la imminent arribada de la Tercera Intercomarcal Cabotista per a principis d'abril i amb gent de molta altura. Reserveu ja les vostres entrades.

Post 200

2009-03-06T17:36:00.002+01:00

He deixat de fumar. Duc 22 hores. Doneu-me ànims i desitgeu-me sort. Estaré impossible uns quants dies. Ja us contaré.

A l'amic Camps

2009-03-05T14:29:00.004+01:00

Amic Paco (obriu l'enllaç):

Com que sóc un dels cinc milions de valencians dels que t’atribueixes l'amistat, et faré una sèrie de consideracions. M’agradaria saber, en plena crisi i amb centenars de milers de desocupats, per a què han servit les milionades que t’has gastat en la Copa Amèrica, la visita del Papa o el circuit urbà de Fòrmula 1. O és que Bertarelli, Ratzinger i Ecclestone són més amics teus que jo? I ja de pas, com a bons amics que som, explica’m perquè Ràdio-Televisió Valenciana està infestada de periodistes amics, tant com jo segons tu, però que ni saben, ni parlen, ni estimen el valencià. Hi ha coses que no se'ls fan als amics. O és que els teus amics, entre vosaltres, parleu sols en castellà?

Com que Font de Mora no sé si també és amic meu, però teu ho és molt, demana-li també perquè té ocurrències com la d’implantar el xinés en les escoles... vol que les classes, dintre d’aquells barracons, semblen un taller clandestí? Una última coseta, amic Camps: veges si em passes algun vestit d’aquells que diuen que t’han confeccionat en Milano per 30.000 euros. Tu en tens uns quants i jo no me’n puc permetre cap.

Finalment, amic Paco, et diré que si l’amistat no és sincera, no ho és. I no m'agradaria pensar que amb amics com tu no calen enemics.

Un (bon) amic.

Muchachada nui (NUI!)

2009-03-05T08:51:00.003+01:00

Anit ho van brodar. El tercer capítol de la nova temporada va transformar Miguel Induráin en l'agent Cooper de Twin Peaks. Memorable l'escena davant de la taula plena de sobaos pasiegos i Patxaran. I la reflexió sobre David Lynch que li fa el pentacampió del Tour a la seua Diane: "A mi la única película del Lynch que me gustó es la del abuelico en la segadora, con las otras me armo un batiburrillo". El Muchachada d'anit és perfecte, paròdia de Nacho Cano inclosa. I sobre la secció Al fresco, millor que la veieu:

Habitació 1490

2009-03-04T09:04:00.002+01:00

Menjador d'un pis moblat d'Ikea. A l'esquerra, la porta de casa. En la paret del fons, a la dreta, la porta de la cuina. Quatre joves d'entre 25 i 30 anys, ben plantats, vestits amb roba d'aparador de temporada. Tirant porta, a més, un davantal amb un David de Miquel Àngel estampat i un torcamans. Una taula al mig de l'escenari amb sis cadires, dues d'elles buides i situades de cul als espectadors. En la punta de l'esquerra, Diafebus assegut. En la part central, Plaerdemavida i Carmesina. En l'altra punta de taula s'asseurà Tirant que es troba a la cuina.

HIPÒLIT: Sabeu res de Diafebus?

PLAERDEMAVIDA: Vaig parlar ahir amb Estefania, diu que el viatge els porta bons records.

H: Dona, si van de creuer al lloc on es van conèixer...

CARMESINA: I no és la millor manera de retrobar l'amor?

H: El que sé és que hi ha centenars d'indrets on mai han estat, jo hauria anat més lluny.

P: On no us veieren, veritat?

Carmesina omple de cava les copes d'Hipòlit, Plaerdemavida i la seua. Tirant ix de la cuina amb la seua copa buida i, amb un gest, li indica que li l'òmpliga.

TIRANT: Carmesina, reina...

C: Encara no.

T: És clar. (Tirant aixeca la copa per proposar un brindis). Llarga vida a l'emperador!

S'aixequen tots de la taula i alcen les copes.

H: I a l'emperadriu!

Carmesina mira amb mala cara Hipòlit, però no diu res. Beuen i seuen.

P: (A Tirant) Perquè no li dius princesa i en pau?

T: Perquè sona a marca de roba interior.

H: O de galetes. A més, Carmesina...

C: Digues-me Carme, que estem en família (esguarda a Hipòlit)

T: Tu sempre tan moderna.

Carmesina calla i beu de nou.

C: Què t'ha dit Curial. Vindrà o què?

T: Fia't d'ell. És més fals que Judes. Pobra de Güelfa.

Carmesina esguarda Tirant que se n'entra cap a la cuina.

P: Sí, vaja nom li van posar.

H: Ha parlat la més indicada.

P: Doncs bé que t'agrada Ausiàs March.

H: Que tindrà que veure el nas per córrer.

P: No ho sé, però a mi “Plaerdemavida” em sona molt millor que “Llir entre cards”

C: Vés per on, així és com em sent jo ara.

Sona el fonoporta, ix Tirant de la cuina.

P: Obrim.

C: Espera. Si no insisteixen són de publicitat.

T: Obriu, a veure si són Güelfa i...

C: I si ve sol Curial, què?

T: Li dius que ja hem acabat.

Tirant se'n torna a la cuina.

P: No el pot oldre, eh?

C: Des que el va reptar...

P: A vida o mort?

C: No. Se'ns rifaven a Güelfa i a mi.

P: (sospira) Que bonic! I què va passar.

H: Que Tirant no té la testosterona tan pujada com aquell i va refusar el duel.

P: Excuses. (Cara de somniadora). Curial té el que cal: coratge i romanticisme.

H: Pobre senyor d'Agramunt...

P: Ni té queixa, ni cal que li'n fiques en el cap. Però les coses com siguen: tan romàntic com Curial no és.

Tirant ve de la cuina.

T: Li dius romanticisme a jugar-se l'estimada? Potser per a ell no significa res. O no recordeu quan la va enganyar per Laquesis?

C: M'aixeque jo a obrir?

H: Més et val, si no vols que aquell tire la porta avall d'una puntada.

T: Com ho faça tastarà la fulla de la meua espasa.

C: A sí? I què faries amb Güelfa?

P: Jo li canviaria el nom.

T: (a Plaerdemavida). Jo et...

H: Vinga, vinga. Tinguem la festa en pau i obriu d'una vegada.

C: Qui tinga interés, que vaja.

T: Pensava que tenies ganes de veure Curial.

C: Jo? No projectes els teus desigs per Güelfa.

P: Güelfa, ja veus quin nom.

T: Però vols deixar la xica en pau? Curial tampoc és que siga...

C: (Amb un gest com restant-li importància) Res, home, res. Com els homes que anuncien els perfums per la tele.

H: Un cregut i avant. I no seria res si Güelfa no l'haguera apadrinat.

C: Si m'haguera quedat vídua als quinze anys, haguera fet el mateix.

T: Ton pare no haguera consentit que et relacionares amb un prepotent, que és pecat capital.

C: Mira que parla, el que no tindria dues dones com si fóra sarraí. Amb tants que vas convertir, segons tu, i renegaries de tot per poligàmia.

P: El de les conversions és veritat.

T: Deixa-la, Plaerdemavida, que quan es munta la seua pel·lícula no atén a raons.

C: Pel·lícula la que et muntaries tu amb les dues ficades al teu llit.

T: Mira, no et dic que no si el Papa acceptara la poligàmia (Tirant se n'entra a la cuina)

C: Ja en tinc prou. (S'aixeca. Es queda mirant Tirant que no fa ni cas). Anem, Plaer.

P: Dona, jo m'esperaria a veure si Curial ve o no ve (asseguda).

C: Tu vine-te'n (li fa un gest perquè s'aixeque), que si Güelfa i Festa em veuen sola diran que a més del cavaller, em fallen les dames.

P: Com vulgues (s'aixequen i s'encaminen cap a la porta). Aleshores a la xica que va sempre amb Güelfa li diuen Festa? Que rarets són... Jo quan tinga una filla li posaré...

C: Plenadeseny, a veure si així no s'assembla a la mare. Tira, va...

Hipòlit resta sol fins que, quan escolta la portada, Tirant ix de la cuina. S'acaben el cava.

H: Tu creus que s'ha cabrejat?

T: Sempre fa el mateix, ja li passarà. No has vist com tracta a Plaerdemavida? L'han malcriada i està acostumada a què on va la corda...

H: Va el poal. Però com la corda es trenque...

T: No es perdrà l'aigua, no patisques.

H: No dius que Curial...

T: Mira, no em parles. A més, Carmesina sap com acaben els seus jocs de seducció...

H: Com?

T: Amb la mort de la seduïda, com li va passar a Càmar.

H: A mi m'han dit que es va suïcidar perquè no es volia casar amb el Rei de Tunis.

T: Amb quines ganes si Curial l'havia enamorada? En la meua consciència també pesa un mort, però per massa amor i perquè em va enganyar aquella mala pècora de vídua reposada.

Es fa un silenci. Es serveixen la darrera copa de cava.

T: Tens el número d'Ausiàs?

H: (Es trau el mòbil i cerca en l'agenda). Ací el tinc.

T: Truca-li i que ens envie un poema de reconquesta amorosa per a les tres.

H: Per a Güelfa també?

T: No, soca. Per a les tres quan acabem de dinar. A veure si així li passa el cabreig.

H: I si Curial se t'avança i la consola abans?

T: Això no passarà.

H: Vols dir?

T: Si no té cap idea original! Se'n va a l'Àfrica com jo, es compra la mateixa moto...

H: I si ja ha vingut Güelfa? Li'l llegiràs igual?

T: I per què no?

H: No ho sé, com que li amolles tantes indirectes, pensava que t'agradava...

T: Ho faig per fotre Curial. Bé, i per ficar gelosa Carmesina. A més, quan Güelfa veja que li he dedicat un poema a la meua promesa mentre que la seua parella li dedica més temps a la seua moto nova que a ella...

H: Aleshores sí que t'interessa Güelfa...

T: Que no, Hipòlit, que no. Si vaig rebutjar la princesa Maradigna per Carmesina, què no faria amb Güelfa, que ja ha gastat mitja fortuna amb Curial? A més, Carmesina és filla de l'emperador. O hi ha millor partit que un imperi?

H: (Passa el dit per la vora de la copa pensatiu). A mi m'ho diràs...

Un matí la boira va tapar la vall...

2009-02-25T08:36:00.004+01:00

Divendres, a les 20 hores, actua al Casal Jaume I d'Ontinyent un dels millors grups d'allò que hom s'entesta en qualificar de música en valencià, com si la música tinguera més llenguatges que el musical. Si acceptem el de música en valencià com animal de companyia, Arthur Caravan formaria part del selecte grup que paga la pena. Acaben de traure un disc, sense nom en la portada, però absent de plàstics i amb unes belles il·lustracions d'exercicis per a embarassades. Si la meua cançó preferida era "la boira", basada en un conte de Boris Vian, ara figura també aquesta sobre el desallotjament de la casa ocupada on vivien alguns dels seus membres. Aneu al costat que, a més, és debades. S'ho estan currant molt bé en aquell Casal. Llàstima que jo estaré a València, tot i que també aniré de concert: Ellos. Però no és el mateix.

Qui guarda quan té, menja quan vol

2009-02-24T11:54:00.005+01:00

Des de fa uns mesos gaste més del que ingresse i la meua economia domèstica, com és evident, s'ha afeblit de forma important. L'arribada de l'assegurança del cotxe ha estat la darrera estocada. Així que aquest matí he trobat per Internet una sèrie d'estratègies de fàcil aplicació per estalviar més. Les posaré en pràctica i ja us contaré. Si us animeu, les he trobades ací.

La dona irreal

2009-02-23T14:13:00.006+01:00

Dissabte vaig assistir a l'estrena de la darrera creació de la companyia Bambalina: La dona irreal. Una obra sense quasi titelles -tot i que alguns actors imiten moviments- que conta la història de com afronta una professora d'institut la pèrdua d'un fill jove. Un espectacle amb quatre actors polivalents que dóna forma amb quatre elements escènics i el joc de llums a una història singular i que planteja un seguit de reflexions al voltant de la vida o, el que és el mateix, la mort. La música i l'audiovisual que es projecten al llarg de l'obra completen l'atmosfera d'un espectacle que deixa al públic moltes zones d'ombra perquè cadascú les complete amb la informació que es facilita. Un obra oberta que comença quan acaba la funció amb tots els perquès del món i que no deixa indiferent. Aneu-la a veure en companyia i prepareu-vos per al posterior bombardeig d'impressions i pensaments.Per cert, el món dels blogs també ens permet saber què pensava el seu director el mateix dia de l'estrena. Llegiu-lo ací (que és d'on he tret la foto).

Mai no seré

2009-02-20T09:55:00.002+01:00

Actor de teatre. Em fascinen i m'apassionen com a subjectes literaris i com a experiència vital. Crec que a mi, que ni no he participat de cap obreta ni en l'institut, se m'ha passat l'arròs i m'hauré de conformar amb escriure en un relat que ho sóc i que em passen mil coses interessants que no li ocorren a la majoria dels mortals. M'encisa la gent del teatre, molt més que el cinema. No fa tant, em lamentava perquè mai seria una estrella del rock -jo, que no he tingut grupet ni quan estava a l'institut-, però vist en perspectiva, preferisc el del teatre: em resulta més acollidor aquest espai que el d'una sala de concerts. En resum, al pas que vaig, mai seré un golfo. Si almenys li haguera fet cas a la meua àvia quan em deia que em féra model o futbolista... Ai, l'amor de les àvies... No sé què sóc, ni que seré, però em sap greu pels escenaris... van perdre un gran actor.

Mal humor

2009-02-19T08:50:00.003+01:00

El 56% dels votants a la pregunta "Quin és el millor programa d'entreteniment de Canal 9?" heu contestat "Que torne Monleon". Com moltes coses d'aquella època, l'actual les ha fetes bones i enyorades. Ni els informatius, ni l'Alqueria Blanca, ni Cor de festa, ni els Informatius -se'ls preneu seriosament?- els heu considerat millors que aquell Show de Joan Monleon amb què molts ens van criar. Parlant d'humor, ahir s'estrenava la nova temporada de Muchachada Nui en La 2 i a mi, que voleu que us diga, em va decebre. Potser m'havia creat massa expectatives. Així i tot, no imagine Canal 9 amb formats semblants. I no serà perquè al país no tinguem celebrities o Marcials....