Supervivències

Aquesta nit he patit una de les malalties que més morts provoca al món. Això sí, als països desenvolupats es controla amb facilitat, sempre que t'adreces de seguida al farmacèutic i no passes per centres de salut o hospitals. Després de tota la nit perbocant i d'aixecar-me fet pols i sense haver dormit, he trucat al treball, he dit que no podia anar i he començat la meua odissea: primer al centre de salut on estic adscrit. Hi havia més cua que si regalaren apartaments i m'he apropat a la finestreta de (des)atenció als pacients:
- Quina és la cua de les urgències?
- Aquesta.
En el muntó. Com si fórem un ramat. I he preguntat si pagava la pena que visitara les urgències de l'hospital i m'han dit que sí. Nova passejada amb malestar per mitja ciutat. He aplegat abans de les onze del matí a l'hospital de Gandia. Una funcionària valorava el grau d'urgència dels pacients. Sembla que el meu cas no l'ha considerat urgent perquè m'han tingut fins les tres sense atendre. M'haguera agradat que hagueren estat al meu estomac o millor, tirar-los pel damunt tot el que se'm menejava. Això sí, he omplit diverses fulles de reclamació: una perquè incorporen una finestra d'atenció a les urgències en els centres de salut; l'altra perquè retiren la propaganda institucional amb què la Conselleria de Sanitat es burla dels pacients en la sala d'espera, tot un cinisme en els mateixos nassos dels que pateixen el mal funcionament i el tracte inhumà. En el tercer full els he dit que, després de quatre hores, me n'anava sense que m'hagueren atés. I demanava indemnització per les hores de treball perdudes i les conseqüències mèdiques que se'n deriven. A ells, com si ploguera. A mi m'han agradat ganes de... bé, s'ho podreu imaginar.